Diari d'uncoronavirus: dia 33.

Avui he tingut un somni difícil de complir ara mateix: per un moment he somiat que estàvem en classe però mireu com és la ment, que el coronavirus es palpava en l’ambient, ja que només podíem anar a l’institut un dia. Al dia següent, havíem de tornar-nos-en tots a casa. L’autoritat havia pres aquesta decisió al veure que ens estava constant molt l’aïllament social. Veient que la situació podia empitjorar, havien decidit donar-nos aquest regal tan breu... 

Crec que amb això que us he contat, ja tindríem una base prou interessant per començar una pel·lícula de ciència-ficció...jajajaja. Doncs bé, estimat alumnat hem de tornar a la realitat. Obriu els ulls perquè TOTS estem en les nostres cases. Dies de sofà, pantalles, moments d’avorriment que poden convertir-se en l’oportunitat de fer coses noves o diferents i temps, perquè no, de llegir el vostre bloc preferit de Plàstica...jajajajaja.

 

Si per un moment, torneu a tancar els ulls, imagineu-vos en classe de Plàstica. Estaríem en el 3r trimestre i jo tindria preparades unes activitats sobre el tema de la publicitat i els missatges audiovisuals per fer amb vosaltres. Ara torneu a obrir els ulls: Esteu en casa però una cosa ha canviat, darrere d’eixa pantalla que teniu entre les mans, estic jo disposada a començar (encara que ja ho he fet en entrades anteriors) a parlar sobre la publicitat i de quina manera està present en les nostre vides.

Suposo que quan parlem de publicitat, tots penseu en l’espot que apareix en televisió, l’anunci en la premsa o la cunya de ràdio. No esteu equivocats això és el que es coneix pel nom de mitjans de comunicació convencionals però, la publicitat ha anat més enllà, i amb l’aparició d’altres dispositius com el mòbil i la tablet, ha creat tota una sèrie d’accions comunicatives molt més interactives i personalitzades amb les quals connectar amb el consumidor.

M’encanta el món de la publicitat des que estava en la carrera. Em sembla impressionant com les marques es comuniquen amb els consumidors sabent quina “tecla” han de tocar per a que aquest acabe comprant el seu producte. No podem negar que un dels objectius bàsics de la publicitat és incitar a la compra “informant” o no de les qualitats del producte que les empreses generen.

www.bolsea.com

 

Els publicistes intenten connectar amb el públic al qual es dirigeix l’anunci comportant-se de la mateixa manera que el consumidor per tal que aquest sentigue a la marca com una amiga. Així ens trobem anuncis on s’empren paraules que ens recorden a termes com youtubers, instagramers, bloggers i influencers.

A continuació us mostro un exemple de com un anunci adapta tota aquesta “jerga” i la inclou en el text que acompanya les imatges.

¿Cómo identificar a un “meriender”?

Siempre van con sus colegas.

Si bailan, bailan a “full”.

Si meriendan... Meriendan a “full”.

Y siempre llevan el Duo Merienders de la Vaca que ríe.

Tus palitos de siempre ahora van con zumo 100% exprimido de Don Simón.

Merienda a “full”, diversión a “full”.

Aquí ve la reflexió de la vostra profe de Plàstica que crec que haureu pensat molts de vosaltres: De veritat? Ara als xiquets que berenen se’ls diu merienders? I ho fan a “full”? Aquí és on es veu realment que necessitem l’anglès per a entendre l’espot... Els xiquets fan les coses a “full”. Ja...això vendria a traduir-se com “els xiquets ho viuen tot amb molta intensitat” (Normal, són xiquets). Vaja... no havia caigut en aquest tema. Tinc dos xiquets de quasi 7 anys però ha hagut de venir “La vaca que ríe” a dir-m’ho perquè jo no m’havia parat a pensar-ho.

I si ens posem a pensar amb el producte que intenten vendre: “Duo Merienders”, en el llenguatge de tota la vida vindria a ser el panet que em feia ma mare amb un “quesito”... i damunt, si em bevia un suc, no era de tetrabick, era natural! Pel que veig hem avançat molt...

Està clar que l’anunci intenta ser “molón” ja que els xiquets que apareixen en l’espot són preadolescents que ja busquen ser “guais” tenint “colegas” i estan a la última moda en alimentació.

I ara passem als adolescents, aquí entreu vosaltres, i això dels merienders com que us rellisca un poc i penseu que qui ha fet l’anuncia és un “carca” que no sap res de la vostra vida. Per a vosaltres també tenen la fórmula màgica: l’amor.

En el següent espot podreu comprovar el que estic dient. Família que ha de mudar-se de casa perquè la mare ha trobat una nova feina que se la responsabilitza del canvi. Mare que se sent culpable per haver trobat una feina. Un pare que quasi no pinta res en els decisions. Unes filles que cadascuna va “a la seua”. I obtenim la següent història:

Per tal d’arribar als adolescents, hi ha varies escenes que connecten amb vosaltres pel llenguatge emprat. En la primera d’elles cobra importància un gest que realitza la filla menuda mentre li diu a sa mare: “Estoy in Love con esta casa”.

Aquí, com podeu apreciar, s’empra el gest de crear un cor amb les mans que moltes influencers tenen dibuixat en algunes de les fotos del seu perfil.

El segon moment és quan la filla gran, en un atac de portar la contrària i d’autoafirmació d’identitat, comença a cantar-li un rap al seu pare (o serà trap? Perdoneu-me que aquí he de reconèixer que estic un poc desfasada...jajajaja)

A continuació us faig una transcripció de la cançoneta (que tela...vaja per davant) i entre parentèsi el que pensa la professora:

“Pero que dices tío (Vaja… m’havia equivocat en la descripció inicial de la situació. L’home que apareix en l’anunci no és el pare, sinó el germà de la mare i “tío” de les criatures). ¿De que vas? (Jo crec que no va “de res” el pobre...) . Aparta el objeto o fliparás (quin vocabulari més adient per dirigir-se al tio...). ¿Quién te has creído que eres?. (Ara resulta que tampoc sap que és el seu tío) ¿Quieres probar mis poderes? (Jo crec que té suficient amb allò que veu...jajajaja) Lo que tu digas o opines me importa un higo. (En la meua època la frase feta era: me importa un pepino)  Yo creo que ahora me declaro tu enemigo. (Dí que sí filla... olé tú. Si jo fora el teu tío et retirava els cascos o les sabatilles que segurament t’ha comprat ell i t’independitzo).

El tío – pare pobret suspira i damunt li diu “mi amor”... i així ens va...Aquesta alumna no la voldria jo en la meua classe ni en broma. Si en casa ja es comporta d’aquesta manera... Ara, parlant amb seriositat i no amb ironia, no veieu quin estereotip es crea de la joventut? Està clar que és una etapa complicada i tots hem passat per ella però sabeu perquè connecta amb vosaltres i no amb mi? Pel salt generacional. Jo ja no miro l’anunci com una adolescent, el miro com una mare per això l’estratègia de l’empresa és bona en el sentit que connecta amb vosaltres que sou els que demanareu als vostres pares menjar-vos una pizza. En aquest cas la mare intenta apropar-se a les filles i, per tal de reduir la tensió de la mudança, és la que ofereix la pizza per sopar.

I finalment “l’amor” apareix una altra vegada en la història quan la filla gran veu, a través de la finestra, un altre adolescent (veí) en un balcó. En aquest moment, la filla rapera – trapera es converteix en un “adorable gatito” que fins i tot mostra un somriure! El que fa l’amor...

Com podeu veure en un moment de tanta tensió familiar, Tarradellas ens diu que amb una de les seues pizzes les coses poden solucionar-se.

Hi ha un altre anunci que treballa amb la mateixa estratègia i ens mostra la conversa entre un pare i una filla que arriba a casa. La filla acaba de tallar en el seu nuvi i el pare intenta animar-la menjant una pizza junts però, quan ja quasi ho havia aconseguit, el pare fa un comentari que a mi em resulta graciós perquè empatitzo amb el pare ja que l’espot mostra la incapacitat que, de vegades, tenim els pares per gestionar certes situacions.

Com podeu veure les marques, a través de les agències de comunicació que contracten, saben quina “tecla” tocar en cada moment. En classe sempre us dic la importància de tenir una bona capacitat crítica per tal de saber interpretar correctament els missatges audiovisuals que ens arriben i poder prendre les decisions de compra sense deixar-nos influir (de manera excessiva) per la manera que tenen les empreses de mostrar i perquè no, “crear”, el seu producte.

Ens veiem en la pròxima entrada!