SOM MÉS QUE UN COS...

Ja fa uns “mesos”, mentre buscava unes imatges de perfums per a il·lustrar la última entrada del bloc, em vaig reafirmar en la idea de l’ús d’estereotips també en aquest tipus de productes.

I dic també perquè, aquests tipus de divisions per sexe, solem experimentar-les i consumir-les de manera perllongada al llarg de tota la nostra vida. Ho fem des que som menuts quan ens compren la roba d’un determinat color i estil, continua en la nostra adolescència quan se’ns diu com hem de comportar-nos a l’hora d’enamorar algú i arribem a l’adultesa amb tota una sèrie de restriccions que hem anat interioritzant, que ens limiten en el nostre dia a dia i que fan que, tant homes com dones, ens anéssem allunyant en el nostre projecte de vida en comú.

Imatge via Google

En una entrada de ja fa temps comentava com, a través dels estereotips, les xiquetes i xiquets han d’encaixar en una classificació absurda que els limita l’acte de jugar (enllaç). En l’època de Nadal això és veu clarament en els catàlegs de joguets amb l’ús de determinats colors en aquelles pàgines dedicades a joguets destinats a les xiquetes on la criança dels bebès i els sets de bellesa es vinculen clarament amb el sexe femení i, on l’acció i allò tecnològic, es relaciona més amb el sexe masculí.

Imatges extretes del projecte ‘The Pink and Blue Project‘, realitzat per la fotògrafa coreana JeongMee Yoon

En el tema dels perfums es curiós com aquest tipus de patrons van colant-se de manera estratègica en unes imatges que perpetuen i accentuen més aquesta distància entre ambdós sexes.

Imatge via Google

Per exemple, un cas que em va sorprendre aquests Nadals ja passats ha estat un perfum de la marca Carolina Herrera. Havia vist l’espot publicitari del perfum femení altres anys i ja m’havia adonat de com, a través del “dress code” de les protagonistes de l’anunci, es reafirmaven tota una sèrie de creences on les dones SEMPRE hem d’estar “estupendes” per a l’ocasió. Se’ns presenta un grup de xiques rosses i morenes, amb diferents tipus de cabells. Hi ha una xica morena amb els cabells curts que marca la diferència respecte a la “melena” de la resta però, que queda en un segon plànol, ja que la xica alta i rossa és la protagonista principal de l’anunci (com sol succeir la majoria de les vegades). Amb mirades segures i/o desafiants, series i/o somrients miren fixament a l’espectador per a “fer-se” notar. 

Imatges via Google

En aquest cas, el nom del perfum fa referència a dos tipus de comportament “bo/dolent” que em recorda molt a eixes pel·lícules on la xica responsable i estudiosa s’enamora del “malote”. Mentre que l’envàs de la fragància per a dona es caracteritza per l´ús de línies sensuals i corbes en la sabata de tacó que representa a l’essència femenina, la versió masculina ve sintetitzada a través d’un envàs amb la forma de llamp i on les línies rectes i contundents volen al·ludir a eixa força i virilitat pròpia del sexe masculí. Ambdós envasos tenen algun detall realitzat en daurat perquè és un color que aporta glamur i sofisticació al producte al que va lligat.

Imatges via Google

Però Carolina Herrera no és la única que tira d’estereotips per a mostrar els seus productes al consumidor. També és interessant analitzar el cas de la marca Paco Rabanne per veure de quina manera aquests prototips d’allò masculí i femení impregnen els seus missatges. Només cal veure les imatges dels anuncis per veure qui és el guanyador del trofeu i qui té el paper secundari en la història que se’ns consta. Mentre el xic se’ns mostra victoriós, la xica es limita a “acompanyar” al personatge masculí en el seu triomf. En aquest anunci, els estereotips es vinculen a un concepte de bellesa que s’ha inspirat en l’època grega per a mostrar-nos un ideal de bellesa masculina i femenina molt determinat.

Si bé és cert que l’estilisme dels protagonistes no s’assemblen als de l’època grega, hi ha certs detalls que ens poden traslladar a eixe temps històric degut a l’ús d’elements propis d’eixa etapa de la Història. Les dones de l’antiga Grècia solien vestir túniques llargues amb cinturó i en el cas de Olympea, el vestit és curt i està configurat per una espècie de rectangles de metalls que estan units entre sí i que ens recorden a la protecció que portaven els gladiadors durant les lluites tal i com són representats en les pel·lícules.

Imatge via Google

En l’espot del perfum, podem veure que eixa al·lusió a l’Antiga Grècia es barreja amb altres elements més actuals. Estic segura que totes i tots, recordareu el moment en el que ell va en una espècie de moto desafiant al destí a gran velocitat. Una versió moderna que també ens recorda que en les pel·lícules adolescents, el “malote” va en xupa i en moto. Un colp més, un altre estereotip que defineix al xic conflictiu d’una determinada manera i que, a base de repetir-se en diferents continguts visuals i audiovisuals, fa que associem aquest tipus de vestimenta amb un determinat tipus de persona. En el cas de l’anunci, la transgressió es tal que el protagonista va amb el tors despullat com si d’un Deu de la mitologia es tractés.

Imatge via Google

Els cossos que se’ns mostren són esvelts, harmònics i perfectes perquè és el cànon de bellesa que impera en aquests moments en la societat. Un model que s’ha normalitzat i que, malauradament, fa que la diversitat de cossos que existeixen no entren dins de la pauta creada. Una vegada més, als xics se’ls recorda de la importància de tenir una bona “tableta” d’abdominals i a la xica que una melena llarga i un cos prim i llanguit li aportarà l’èxit esperat. Resulta curiós la necessitat de tenir un cos fibrat i definit en el cas del xic i un cos sense músculs marcats en el cas de la xica...

Imatges via Google

I és que els perfums tenen el poder de transmetre a través de les seues gotes, tots aquells valors i actituds que el consumidor aspira a tenir per a triomfar en la vida... Resulta inversemblant que en un espai tant reduït com un envàs es puguen concentrar valors com el poder, la bellesa, l’èxit, però sí que és factible entreveure, a través del seu disseny, de quina manera l’home i la dona estan representats en la societat.

Imatge via Google

La primera diferència notòria que fa que poguem discernir clarament entre el perfum masculí i el femení és la mesura de l’envàs i el lloc que ocupa en el mateix espai en el que cohabiten. En el cas de l’ampolla de la fragància masculina podem observar que, generalment, és més gran en quan a altura que l’ampolla que conté l’aroma femení.

A continuació us mostro algunes de les publicitats gràfiques en les que apareixen ambdós envasos per tal de comprovar la diferència en quan a mesura.

Imatges via Google

Ubicades com podrien estar les parelles en una portada de revista, les fragàncies es vesteixen amb les millor gales i recreen amb la seua posició les situacions que es produeixen entre un home i una dona si utilitzen la fragància.

Imatges via Google

Cal dir que hi ha altres marques no utilitzen l’estatura dels seus productes com un element diferenciador i prefereixen marcar eixa diferència amb el contorn dels envasos. Basant-se en un dels estereotips que fa referència a les línies curvilínies que sempre s’ha associat amb el cos femení, les ampolles de les fragàncies pensades per a xiques, es caracteritzen per la sinuositat de les formes que emulen eixes corbes tant utilitzades en la caracterització del cos femení. En algunes marques l’ús de línies corbes s’utilitza per a presentar-nos un envàs estilitzat i esvelt i, en altres, és un simple recordatori de les “nostres” corbes.

Imatges via Google

Solen ser fragàncies fresques, que van dirigides a un públic més jove i amb el que la simplicitat de les formes pot identificar-se amb la claredat que volen demostrar a través d’una personalitat transparent i sense artificis.

Imatges via Google

Hi ha altres aromes que es complementen tant que inclús podrien fusionar-se com un sol cos. Solen tenir les mateixes dimensions i tenen un estil d’envàs similar. Allò que els diferencia bàsicament és el color de l’envàs i del perfum que, en un principi, podria deure’s als ingredients emprats en al fórmula, però que casualment solen ser colors més clars i càlids en l’aroma femení i més foscos en la versió masculina.

Imatges via Google

N’hi ha d’altres que a més de fragància, aporten diversió a la nostra vida i això es fa palès en la manera de col·locar els envasos dins del format publicitari. Les ampolles ja no estan col·locades sobre una base ferma i es desplacen de manera “animada” per l’espai emulant el “tonteo” d’una parella quan comença a enamorar-se...

Imatges via Google

En altres casos, és la versió femenina del perfum la que trobem recolzada sobre l’envàs de línies rectes i que emula el cos robust i corpulent de l’home i que podria interpretar-se com la recerca de refugi i protecció que les dones busquen en les seues parelles.

Imatges via Google

El fet que se’ns tracte com a prínceps i princeses des de menuts, fa que la nostra concepció sobre nosaltres mateixa es pugue configurar sota les idees dels contes que hem llegit o ens han llegit, on la princesa es salvada pel príncep perquè, davant la nostra indefensió i fragilitat, necessitem la força masculina del príncep blau per tal de canviar el nostre futur.

Imatges via Google

El feminisme busca que dones i homes tinguen els mateixos drets i les mateixes oportunitats en la seua vida. El concepte de superioritat, amb el que tantes vegades s’ha acusat al femenisme, en realitat, és hembrisme. I és la versió “femenina” del masclisme per la qual cosa és igual de nefast per a la societat. Perquè ambdós, amb eixa manera de menysprear a l’altre, creen lluites rídicules que fan que la societat NO avance.

Imatges via Google

En un dia com avui, 8 de març, hem de reivindicar ser com nosaltres volem ser i trencar eixes creences que s’han projectat sobre nosaltres per estar sempre guapes i que la bellesa forme part de la nostra vida com una llosa que pesa massa i, amb la que hem de lluitar simplement per “culpa” del pas dels temps. Una bellesa en la que no hi ha cabuda per a deixar veure les nostres canes, estar orgulloses de les nostres arrugues que son una demostració de tot el que hem viscut i tenir un cos que s’ha anat transformant-se i suportant tota la càrrega que, encara que coste reconèixer públicament, seguim portant a les nostres “costelles”.

Campanya 8 M del Ministeri d'Igualtat

Aquesta entrada va dedicada sobretot a eixes dones que ara són xiquetes i adolescents per a que el dia de demà, quan tinguen 50 anys com jo, tornen la vista arrere i estiguen orgulloses de tot el que han aconseguit. Que siguen valentes per a no deixar-se portar per “fórmules màgiques” que emmascaren, distorsionen i malmeten el seu cos i que impedeixen sentir-se bé amb el que realment són: ÚNIQUES. Que facen allò que vulguen fer, sense buscar l’aprovació d’una societat que, a través dels missatges publicitaris, les xarxes socials, les pel·lícules i les sèries, perpetuen uns estereotips que ja haurien hagut de desaparèixer fa molt de temps...

Ens veiem en la pròxima entrada!

Sempre NADAL

Amb tant de virus, el mes de desembre se m’ha complicat. Tenia una entrada preparada per a reflexionar amb vosaltres sobre aquesta època de l’any en classe i, amb la grip que s’ha apoderat del meu cos, he decidit publicar-la ja. Perquè una de les coses que menys m’agrada d’estar malalta és que em lleva l’oportunitat de fer classe i estar físicament amb vosaltres.

Si ja heu llegit els primers dies del calendari d’advent d’anuncis, us haureu adonat que m’agrada molt el Nadal, que tinc molts records d’aquesta època de l’any i que l’emoció m’inunda pensant en moments del passat, sobre tot, els que em traslladen a la meua infantesa i em recorden vivències amb persones que ja no estan...

Imatge via Pinterest

Quan arriba aquesta època de l’any, m’agrada dissenyar postals nadalenques amb els meus fills per a entregar-les a les nostres amistats més properes i familiars. L’altre dia, cercant idees en Pinterest, em va aparèixer aquesta imatge que em va donar molt què pensar.

Imatge via Pinterest

Em va semblar un arbre de Nadal interessant i molt peculiar. Amb unes escales en el centre del seu tronc que ens van portant pels seus diferents pisos, s’entreveuen persones distribuïdes per les distintes plantes. Són éssers diminuts que es troben dins d’un mateix espai encara que estan ubicats en diferents habitacles. També destaquen unes boles de nadal que em recorden a les llums de les faroles que il·luminen l’espai quan hi ha obscuritat.

I una vegada més, la meua imaginació ha començat a volar. I he vist en eixe arbre un rèflex d’allò que hauríem de ser com a societat. De com, totes i tots, hem vingut a aquest món per a compartir les nostres inquietuds i cercar gent que realment ens acompanye durant el nostre camí per aquesta vida que se’ns ha donat. Encara que és necessari tenir moments de solitud per tal de connectar amb nosaltres mateixos, també necessitem de la presència d’altres persones que ens ensenyen, ens reforcen i ens facen evolucionar.

Juan Genovés. Albor, 2018.

En classe, sempre us dic que als meus 49 anys no soc, afortunadament, la mateixa Isabel que als 20 anys perquè, amb el pas del temps, he anat canviant i polint aquelles coses que he necessitat millorar. Però, crec que sí que hi ha una cosa que ha de romandre amb el temps: la nostra essència, aquella que ens fa únics i particulars.

Imatge via Pinterest

En un mes on els anuncis de perfum inunden els aparadors de les botigues, el mobiliari urbà, les revistes i la televisió, m’agradaria que pensésseu en com és la vostra essència i de quina manera aquesta crearà un petjada en la societat.

Imatges via Pinterest

Els aromes de les fragàncies ens “prometen” amor, poder, bellesa, personalitat, èxit però, la realitat és que ÚNICAMENT la vostra essència és que la que farà que perdure la HUMANITAT.

Foto de Laura Williams

Ens veiem en la pròxima entrada!

"Sí que passa"

Des de dijous, els meus pensaments s’amuntonen en el meu cap intentant entendre perquè Sandra ja no està. El bullying està massa present en la vida de les persones i, justament, allò que el causa no és cap virus sinó els propis éssers humans.

L’assetjament escolar es fomenta des de menuts, amb tot el que veiem en el nostre entorn més proper. No només en actituds i comportaments poc adequats de certes persones sinó amb l’apatia dels adults a certs comportaments infantils postil·lant un simple: “És cosa de xiquets”. Llevar-li importància a aquelles coses que realment la tenen, és fomentar un niu de gèrmens que, tard o d’hora, sortiran a l’exterior en forma d’insults i/o de colps...

Ser diferent està bé però, la societat no ho suporta. Prefereix crear una “norma” en la que totes les persones han d’entrar com a “borregos” i que es forme un ramat d’ovelles que no pense, que no sigue crític i que es limite a seguir unes tendències a mode de moda i en funció del pensament que impere en cada moment.

Com diu Ramón Bayés: “Cada persona es única y lo que ella no hará, se quedarà por hacer”. En la diferència està la riquesa d’una societat. Ens han educat en la por a allò que se’n surt de la norma. L’aspecte físic, cada vegada, té més importància deixant a banda altres qualitats de l’ésser humà com és el seu interior. Massa sovint, les persones son jutjades superficialment i deixem de conèixer-les realment per un simple “a primera vista” que ens pot jugar una mala passada. Jo tenia una cosina més xicoteta que va nàixer amb malformacions en la cara. Me’n recordo perfectament cóm ma mare em va explicar que ningú tenia dret a burlar-se d’ella per aquest motiu i jo, m’ho vaig prendre tant en serio, que anava buscant pel carrer reaccions estranyes en la gent per a enfrontar-me a elles si fora precís. Ara, vist en la distància, jo era la seua Via i ella, el meu Wonder.

Segurament, viure aquesta experiència des de tant prop, m’ha fet ser com soc però, no és necessari tenir un familiar amb uns trets distints per a aprendre a respectar la diferència. El més important és tenir uns bons referents en l’àmbit familiar amb els quals poder formar “personetes” respectuoses amb el seu entorn i que, amb els seus actes, milloren aquesta societat. Perquè si tenim una bona base en la qual sustentar-nos, en altres èpoques de la vida, com ara l’adolescència i l’adultesa, sabrem a qui ens hem d’arrimar, qui ens farà créixer com a persones i qui ens pot tallar les ales amb les que hem de volar.

Aquesta entrada va dedicada a totes eixes persones que ens hem sentit alguna vegada invisibles pel fet de ser diferents en aquesta societat i, sobretot, és una dedicatòria pòstuma a eixes persones invisibles que amb la seua diferència hagueren pogut enriquir el món el que vivim i que, malauradament, ja no estan entre nosaltres perquè altres persones les van portar a un dolor tant extrem que no ho van poder suportar.

I per últim, demano a totes les persones que habiten aquest món que, davant paraules, comportaments i actituds inadequades, no aparten la seua mirada perquè aquestes conductes no deixaran d’existir per mirar cap a un altre costat.

La "CRISI" de la imaginació

Ha passat quasi una setmana des que va acabar el MUT i el globus no s’ha desinflat. Com tots els anys m’he quedat amb ganes de més però, és que un cap de setmana a l’any no és suficient per a IMAGINAR...

Cartell MUT 2025

Enguany no tinc ni una sola foto meua que pugue testimoniar que he anat al festival però, amb el transcurs del temps, me n’he adonat que hi ha altres coses que poden certificar que sí que he estat. Perquè les fotografies ens poden ajudar a recordar moments viscuts en altres èpoques però, els records es queden en nosaltres de moltes altres maneres. No només amb les instantànies visuals capturades sinó amb eixes emocions que recorren el cos i que romanen per a sempre en el cor enriquint el nostre interior per a que, en aquells moments complicats que tots transitem, fer més lleu les diferents situacions viscudes.

Imatge via PINTEREST

Cada any, conto al meu alumnat com em vaig enamorar del pallasso i els explico que el terme “amor” va més enllà d’eixa recerca d’un amor adolescent que perdure i s’allargue fins al final dels nostres dies. Quan més grans ens fem, som més conscients que la paraula “AMOR” té un significat molt més ampli que eixe amor de parella que se’ns mostra en les pel·lícules romàntiques que tots hem “consumit” en la nostra adolescència. I, encara que esta bé tenir i experimentar aquest tipus d’amor, n’hi ha més amors que percebem i que haurien de perdurar en el temps, sent l’amor universal el que més hauríem de practicar en benefici nostre i, com no, de la Humanitat.

Imatge de Pau Palaus

Anar al MUT és compartir les vivències i emocions dels qui les protagonitzen, és tornar a la nostra infantesa, rescatar-la (després d’haver sigut segrestada) i reviscolar-la per a que torne a formar part del nostre dia a dia. Perquè és justament en aquesta etapa, on el joc, l’experimentació, la imaginació, la il·lusió i la creativitat són els vertaders protagonistes. Recuperar eixa capacitat d’observació mirant com es mou un cargol lentament després de la pluja, eixa paciència infinita per fer cada vegada un bombolla de sabó més gran que l’anterior, eixa mirada ingènua i genuïna veient un truc de màgia...

www.festivalmut.es

La infantesa viscuda hauria de continuar en nosaltres fins a l’últim sospir, no a mode de record i de nostàlgia, sinó com una manera de viure. Les arts escèniques fan que la infantesa no tingue data de caducitat, que poguem albergar-la en el nostre interior després de cada somriure de complicitat provocat per històries rocambolesques, estranyes, desbaratades i sorprenents que són representades en viu i en directe davant dels nostres ulls. Històries que poden semblar difícils de comprendre a simple vista però, que si aprofundim una mica en elles, podem trobar la resposta a eixes preguntes que sovint ens fem.

www.festivalmut.es

En l’obra “La crisi de la imaginació” els personatges, a través del ball, ens mostren de quina manera la imaginació forma part de les nostres vides creant mons màgics en els quals podem endinsar-nos, navegar i ressorgir amb més intensitat malgrat els moments crítics que totes tenim en algun moment de la nostra vida. Els acompanya un globus que per a mi simbolitza eixa imaginació tant present en els primers anys de la nostra existència i que hauria de seguir-nos acompanyant de per vida.

www.festivalmut.es

Per cert, si esteu intrigats de com és realment el pallasso del que em vaig enamorar fa dos anys, en aquest entrevista teniu la resposta. Us deixo l’enllaç. Un consell: “no és el seu físic sinó el que diu”.

https://www.ara.cat/cultura/nostre-fill-dies-seguits-mateix-lloc-ja-li-diu-casa_1_5454721.html

Ens veiem en la pròxima entrada!

Clot i fava

Doncs no sé el per què però, avui també és diumenge i havia de ser un diumenge  de posar rentadores, preparar activitats per a classe i menjar arròs negre (el passat va ser pollastre al forn) però, s’ha convertit en un diumenge de retrobar-me amb la meua xiqueta interior.

Imatge via Pinterest

M’he aixecat en la intenció de posar-me cara a l’ordinador tot el matí quan m’ha vingut al cap el festival de “Clot i fava” que se celebra aquest cap de setmana a Castelló i, amb una previsió de pluja, allà que me n’he anat a veure l’obra “Los Colgados”.

Imatge via Google

Quan he arribat encara quedaven cadires lliures i m’he assegut en una d’elles, expectant, per veure què s’amagava sobre un escenari on apareixia roba en un penja-robes i sobre uns maniquins que es trobaven en els dos extrems de l’entarimat. Mentre observava el cel perquè havia començat a plovisquejar una mica, em preguntava quina història podia trobar-se entre un munt de roba. I ara ve el dubte sobre si explicar-vos el que els passava als dos protagonistes o contar-vos que m’ha aportat la seua actuació.

Reconec que he experimentat vàries coses. La primera d’elles, i que reafirma els meus pensaments, és que la vida no seria la mateixa sense un punt de bogeria i originalitat. De vegades, fem les coses de la mateixa manera, realitzem el procés sense modificar alguns dels seus paràmetres i ens consumim, poc a poc, per l’avorriment de la repetitivitat.

plastidekor©2025

La segona d’elles, ha vingut donada pel tràfec del canvi de vestuari durant tot l’espectacle. Em fixava en eixes peces de roba que estaven d’oferta i que s’anaven posant els personatges i reflexionava sobre com a sovint se’ns imposa anar a la moda, quan en realitat, hauríem d’escollir allò que vertaderament ens agrada i demostrar la nostra personalitat.

plastidekor©2025

La tercera cosa que he experimentat ha estat mirant la relació que s’establia entre els personatges. Allà on hi ha havia un problema, la solució acabava amb un somriure o simplement no posant més llenya al foc a la situació que estaven vivint. Això m’ha fet pensar en quantes vegades ens deixem anar de manera irracional pels nostres impulsos i, una cosa que podria solucionar-se parlant, acaba amb discussions i disgustos difícils de gestionar.

plastidekor©2025

Em quedo amb cada somriure i cada rialla que m’ha provocat la seua història. Em quedo amb cada mirada de complicitat entre els actors i el públic que allí estàvem. Em quedo en eixe moment en que m’he dirigit cap als dos protagonistes que es trobaven baix de l’escenari i els he dit “GRÀCIES” perquè, gràcies a ells, avui m’he sentit millor. Me n’he anat a casa amb el cor ple d’alegria, amb moltes idees volant sobre el meu cap i reafirmant, un colp més, la necessitat de tenir “pallassos” i “rodamons” que amb la seua creativitat i alegria, ens ajuden a estar millor.

Imatge via Google

Ens veiem en la pròxima entrada!

VIURE o SOMIAR?

LLIBERTAT... quina paraula tant bonica pel que significa i, alhora, tant grapejada per la gent que la utilitza però no la practica.

Des que naixem la nostra vida es cataloga per etapes diferenciades: infantesa, adolescència, adultesa i ancianitat. És una manera clara de classificar-la però, en la maduresa que ens va proporcionant l’edat, es quan tornem la vista arrere i eixes etapes, ja passades, comencen a diluir-se i difuminar-se darrere un anhel de recuperar certa part del passat.

De la meua adolescència recordo moltes coses. Una d’elles és la quantitat de pel·lícules que vaig visualitzar. Pel·lícules de tot tipus. Encara que les de caire romàntic eren les que més triomfaven, també mirava pel·lícules d’altres temàtiques. Quan començava l’estiu i ja s’havien acabat les classes d’institut, anàvem al vídeoclub a agarrar pel·lícules i ens en anàvem a casa de la meua amiga Karina a veure-les. Recordo eixos moments com si foren ahir...

Imatges via Google

Però, no tot s’acabava en la pel·lícula. Després ens compraven la BSO, primer en disc de vinil i després ja en CD, i podíem escoltar les seues cançons “en bucle” rememorant la història que en ella se’ns havia contat. Amb les escenes que més ens havíem agradat, deixàvem volar la nostra imaginació al quedar-se impreses en la nostra retina certes imatges de la pel·lícula que ens havíem arribat, literalment al cor.

Amb l’efervescència de tot el que suposava l’adolescència, ens gitàvem damunt el llit i ens convertíem, de manera totalment il·lusòria, en les actrius i actors protagonistes de la història esperant l’arribada d’eixe “gran amor” que es colés en les nostres vides i que les convertira de color de rosa però, en eixes històries també hi havia espai per a ensenyar-nos valors i fomentar una valentia que més tard apareixeria quan es necessitava en situacions reals.

A mi, personalment, el fet de veure certes seqüències on els protagonistes aconseguien els seus objectius, era un al·licient per tal d’aplicar-lo a la meua vida real i perseguir d’aquesta manera els meus somnis i així, convertir-los en una realitat. A més a més, el fet que les actrius i actors mostressen la seua disconformitat davant les injustícies per a mi era un acte revolucionari amb el que demostrar el descontent sobre aquelles coses que s’havien de canviar.

L’any 1984, un jove Kevin Bacon, va protagonitzar una pel·lícula on el ball era el tema principal. Un jove “descarat”, diferent i amb les idees molt clares, arriba a un poble on la gent té prohibit ballar en públic... Suposo que ja us imaginareu que, amb la descripció que he fet del protagonista, ell no desistirà en el seu interès de tornar el ball a les vides dels habitants del poble d’Oklahoma on ha anat a parar.

Imatge via Google

Tal vegada, els més joves no heu vist aquesta pel·lícula però, n’hi ha d’altres on el ball és el fil conductor d’alguna història què contar. Sempre m’ha agradat ballar. Crec que qualsevol manera d’expressió, sigue oral, escrita o gestual, és necessària i innata en l’ésser humà. Ballar va més enllà d’expressar-nos lliurement a través del cos, ballar significa mostrar-nos tal i com són expressant a través del moviment les nostres emocions, sense que ningú ens haja de vindre a jutjar per com ho fem ja que és una forma d’expressió personal i singular, amb la que cada persona transmet un mon interior ple d’inquietuds i il·lusions que el fa únic i amb una determinada personalitat.

En la pel·lícula Billy Elliot, un xiquet d’onze anys mostra l’amor pel ball i el seu desig de convertir-se en ballarí professional. Fins aquí podem pensar que tot bé. Un xiquet que té una afició, somnis i inquietuds però, de vegades, les coses es compliquen per causes externes a la pròpia persona. Totes i tots vivim en societat i això significa que hem de conviure i aquí és on la cosa es comença a embolicar. Persones, amb diferents necessitats i les seues pròpies particularitats, s’entremesclen en un embull humà on no tots estan disposats a respectar eixa diferència que ens fa úniques en el món i que enriqueix la nostra societat.

Imatge via Google

Massa gent acostumada a voler pertànyer a un grup (Ho fem des del moment que naixem i s’emfatitza durant l’etapa de l’adolescència quan busquen eixe sentiment de pertinença a un grup mentre, al mateix temps, estem creant la nostra pròpia “personalitat”) quan en realitat ja ho som però, ens queda una tasca pendent: respectar la diversitat.

Imatge via Google

De vegades, els estereotips i rols de gènere estan tant assumits de manera inconscient, que és molt difícil identificar-los per a poder-los canviar. Estan tant arrelats en les creences de les que ens nodrim a nivell familiar, d’amistats i d’altres referents que tenim, que es molt difícil reconèixer-los, qüestionar-los i trencar-los si realment no tenen res que aportar.

Imatge via Google

Dissabte es va celebrar, com cada 28 de juny, el Dia de l’Orgull, una data en la que es reivindica públicament la diversitat sexual. Un dia en el que es dona visibilitat a uns drets com a ésser humans que, en ocasions, estan vilipendiats i menyspreats per aquella gent que no accepta la pluralitat. Encara hi ha persones que han d’amagar el seu amor i encobrir la seua manera de ser públicament per tal d’evitar possibles agressions que poden acabar molt mal, com en el cas de Samuel Luiz Muñiz, el jove que va morir en a Coruña el 3 de juliol de l’any 2021. A base de potades en el cap, la última cosa que va escoltar abans de morir va ser: “Maricón de mierda”. Ningú es mereix un final com el que ell va tenir per la seua condició sexual. Tenia molta vida per davant...

David Oller (Europa Press)

Cada dia, persones com Samuel són agredides verbalment o físicament per la seua condició sexual i la meua pregunta és: per què no poder VIURE lliurement i deixar de SOMIAR en un món que ja hauria de ser REALITAT?

 

Per cert, avui també és 30 d’abril: Dia Mundial de la Dansa

I avui també és 28 de juny: Dia Internacional de l’Orgull

I tots els dies que, malauradament, haurem de seguir visualitzant

perquè ENCARA queda molt per treballar...

Una casa de...

Ara que estem a punt de començar la part més artística de l’assignatura, he trobat oportú parlar-vos de la importància del color en el llenguatge audiovisual i, més concretament, en els dibuixos animats.

Imatge via Google

L’ús dels color en pel·lícules i sèries animades és molt important ja que, al tractar-se de realitats fictícies, que no reprodueixen la realitat com ho fa una fotografia, és necessari emprar tots els elements que tenim a la nostra disposició per tal que l’espectador pugue endinsar-se en les històries sense qüestionar el seu nivell de veracitat. 

Imatges via Google

Al llarg dels anys, algunes sèries de dibuixos animats han anat introduint canvis l’aspecte dels seues personatges de manera gradual per tal que la seua aparença vaja més acord amb l’estil que impera en eixe moment. Amb això estic dient que, depèn de quan hem nascut, l’estil dels dibuixos animats varia. Per exemple, quan jo era xicoteta, els personatges eren totalment plans i la manera de diferenciar els personatges de l’escenari on es desenvolupava la història era emprant diferents tipus de grossària en les línies que delimitaven el contorn així com l’ús de colors més vibrants per als personatges i tons més tènues per al fons.

Imatges via Google

De fet, els meus fills, quan els mostro sèries que mirava quan era menuda, es sorprenen molt de l’aspecte tant “pla” dels dibuixos ja que ells estan més acostumats a veure la versió més “voluminosa” que ofereix l’animació en 3D.

Si bé és cert que moltes productores d’animació han anat fet xicotets canvis en als dibuixos animats, als meus fills sempre els recomano veure sèries “d’altres èpoques” com diuen ells perquè, rebutjant-les simplement per l’aparença, estan perdent l’oportunitat de veure històries molt interessants. A mi, una sèrie de la meua infantesa que m’ha marcat molt com a persona, és “Lulú” però aquesta sèrie la deixaré per a una pròxima entrada. Avui he vingut a parlar-vos de una “Casa de locos”. Una sèrie de dibuixos animats on Lincoln, un xiquet d’11 anys, conviu amb 10 germanes, el seu pare i la seua mare. Si heu vist alguna sèrie d’aquest tipus ja podeu imaginar-vos totes les que “aventures” poden ocórrer en una casa amb una família tan nombrosa.

Imatge via Goggle

Doncs bé, aquest estiu passat els meus fills van començar a veure la sèrie i jo també em vaig enganxar. Era un bon per moment per a compartir-lo en família i que, quan siguen grans, es converteixque en un record al que poder tornar.

Per a analitzar com s’utilitza el color en aquesta sèrie, he decidit analitzar la seua intro perquè crec que resumeix de manera molt visual les connotacions del color i com podem emprar-les a l’hora d’expressar-nos, en aquest cas, en el llenguatge audiovisual.

Imatge via Youtube

A continuació, us mostro a mode de resum, algunes de les imatges que formen part de la introducció de la sèrie per tal que vegeu a una colp de vista la importància del color en cadascuna de les escenes representades.

En les primeres imatges podem observar com el to crema de les parets de la casa contrasta amb els colors emprats per a presentar cadascuna de les germanes de Lincoln: roig, magenta, verds, morat, blau i negre són els colors escollits per a identificar de manera monocroma (amb un únic color) a cadascuna d’elles quan apareixen en escena. Tan sols, Lincoln, al ser el protagonista principal, està colorit amb diferents tons que fan que la seua aparença sigue més real.

Imatges via Youtube

De fet, quan el xiquet baixa per els escales, després de sortejar tota sèrie d’entrebancs, podem veure retrats de paret de cadascuna de les germanes a mode de fotografia amb els colors amb els que s’han indentificat en les imatges anteriors en les que apareixen.

Imatge via Youtube

En la seqüència on es mostra la cursa desenfrenada dels germans per ser els primers en poder agarrar el comandament a distància s’utilitza una única tonalitat per a representar a les germanes. Les imatges estan banyades de roig, blau, groc i morat per a que la figura de Lincoln sigue la més visible durant la lluita pel comandament i no hi ha cap element en fons que tal de no despistar-nos d’allò vertaderament important: el comandament de la televisió.

Imatges via Youtube

Imatges via Youtube

Finalment, l’ús de colors cridaners va reduint-se fins a l’aparició del negre del fons que dona  pas al pla on apareix la casa en la que viuen. En un principi, apareix l’exterior de la casa on viu aquesta família tant nombrosa i, amb un zoom ràpid cap a una de les finestres de la casa, se’ns introdueix en la zona del menjador. És, justament en aquest moment, on les germanes del protagonista “cobren vida” i es mostren amb colors més reals.

Imatge via Youtube

He de dir que, per tal de fer una anàlisi exhaustiva de com s’ha emprat el color, he capturat exactament 100 imatges de la capçalera d’aquesta sèrie ja que tenir un recull visual és la millor opció per poder analitzar més detingudament com s’han utilitzat els diferents elements que configuren el llenguatge visual d’aquesta sèrie animada.

La velocitat frenètica amb la que van passant els diferents plans que configuren la intro, fa que sigue necessari capturar imatge per imatge i així poder comprovar la presència i ús de color en la sèrie i adonar-nos d’aquells xicotets detalls que donen continuïtat a les imatges.

Per exemple, en la part final quan apareix la casa, el fons negre en el que apareixen Lincoln i les seues germanes segueix emprant-se fins que els personatges cauen dins de la casa i el terrat es tanca. Després, ràpidament, apareix el blau verdós de fons per  ubicar la resta d’elements que es troben al  voltant de la casa ,i amb un zoom molt ràpid a través de la finestra, se’ns endinsa en el seu interior on hi ha un sofà en el que acabarà asseguda aquesta gran família.

Imatges via Youtube

Si fem un recorregut visual per les imatges, des de l’inici fins al final, veurem com el color canvia clarament d’aspecte. Al principi, la presència del color crema de les parets combinat amb tons més vius, dona a l’ambient lluminositat i claredat que afavoreix que l’espectador se centre en les accions que van succeint-se de manera ràpida entre els protagonistes. Després, quan comença la lluita pel comandament, desapareix qualsevol element del fons i les imatges estan “banyades” d’un únic color amb l’objectiu d’emfatitzar eixa lluita. Finalment, s’utilitza el negre per a la presentació dels personatges i ubicar-los en el menjador de la casa.

Imatges via Youtube

Per si us interessa, a més de la sèrie de televisió, hi ha llibres i còmics sobre aquesta família tan peculiar plens d’històries rocambolesques que venen provocades per la convivència del dia a dia en una casa on viu una família tant nombrosa.

Imatges via Google

Ens veiem en la pròxima entrada!