I amb el blanc i negre
de vestits llargs, vestits de lluentons, esmòquings, casaques, camises de ras,
joies exclusives i el daurat d’un perfum acabem l’any. Perquè durant la setmana
ens hem estat preparant per acomiadar aquest 2023 amb les nostres “millors
gales”.
Esteu preparats per
veure amb quin anunci comencem aquest any que comença?
Ens veiem en la pròxima entrada!
N’hi ha altres marques
que ens recorden la importància d’escollir una bona fragància per a gaudir de
les últimes hores de l’any. Perquè les coses han de celebrar-se amb elegància i
molt de glamour i, definitivament, el daurat és el color d’aquesta època de
l’any es mire per on es mire.
Ens veiem en la pròxima entrada!
N’hi ha marques que, quan arriba l’època nadalenca, prefereixen reviure els “amors d’estiu” i ens mostren anuncis on apareixen clarament escenes molt estiuenques amb les que recordar-nos la importància de la seducció en el joc de l’amor... A algunes persones, al veure aquestes imatges poden pensar que no són les apropiades per a una estació com l’hivern però, pot ser la marca s’estigue adaptant a les conseqüències esdevingudes del canvi climàtic que ens dona unes temperatures altes que no són les pròpies d’aquesta època...
Ens veiem en la pròxima entrada!
I és que l’amor també pot ser salvatge... Qui no recorda per Nadal l’anunci d’una caputxeta vermella que, en lloc de ser menjada pel llop, aconsegueix dominar-lo?
Ens veiem en la pròxima entrada!
Ahir parlàvem del amor
i com es manifesta a través de diferents besos. Vaig començar aquesta tanda
d’anuncis amb l’espot de Telefònica perquè, si bé és cert els besos que més
estaven presents són els que s’enviaven les parelles, en l’anunci encara queda
un lloc per altres besos que també existeixen como ara els prodigats entre una
mare i un fill. El fet d’escollir aquest espot com el primer d’aquesta nova
remesa era per no passar directament als besos apassionats i frenètics que
se’ns mostren en aquestes festes en alguns tipus d’anuncis, que ara quan en
vegésseu l’anunci d’avui, entendreu perfectament. Perquè l’època de Nadal és
més que menjar llagostins, torró i polvorons, és l’època de l’amor més pur i apassionat,
sobretot entre parelles “joves”, que són les que apareixen en aquest tipus d’anuncis.
 |
| Imatge via Google |
I un dels anuncis que més ha perdurat en el temps, això sí canviant els seus protagonistes adolescents, és AMOR, AMOR de Cacharel. Unes imatges que ens descriuen que se sent quant estem enamorats...
Ens veiem en la pròxima entrada!
I avui anem a seguir amb altres anuncis “típics” d’aquestes festes on els sentiments, tant propis d’aquesta època, es concentren en l’AMOR i quina millor manera que expressar aquest sentiment que a través dels besos. Uns besos que, de vegades, s’han de realitzar des de la distància perquè és complicat ajuntar-nos però, sempre en quedar poder enviar-los.
Ens veiem en la pròxima entrada!
En un dia tant especial, ell havia de ser el protagonista de l’entrada. El Pare Noel, juntament amb els Elfs, treballa tots els anys amb molta il·lusió per fer arribar a les xiquetes i xiquetes, els desitjos que han escrit en les seues cartes. Com sempre, s’esforça per complir els somnis de tots ells encara que, de vegades, pugue resultar un poc complicat. Us imagineu podreu clonar el Pare Noel. Què passaria si n’haguera més d’un? Per més Santa Claus en el món!
En teoria, el calendari
d’advent està dissenyat per a realitzar-se els 24 dies previs al dia de Nadal
però, no trobeu que encara hi ha molts d’anuncis per comentar? Si penseu que
sí...
Ens veiem en la pròxima entrada!
La nit de Nadal...eixa
nit en la que les taules solen estar plenes de tot i en la que es menja més del
compte malgrat després tinguessem la sensació d’estar a punt d’explotar... Les
festes nadalenques estan plenes d’excessos i, com ja hem vist, amb alguns dels
anuncis d’aquest calendari d’advent, malgrat ser una celebració en la que solem
estar en família, hem de ser conscients que tan sols són uns dies d’un
determinat mes de l’any. Desembre, l’últim mes del calendari, on ens omplim
d’objectius i propostes per al nou any que arriba i que, tal vegada, després
solem abandonar. Estaria bé que aquest any hi haguera una proposta que tots
compliguerem al llarg del pròxim any: regalar temps a la gent que estimem
perquè el temps que tenim s’ha de aprofitar.
Ens veiem en la pròxima entrada!
I avui estem a 23 de
desembre i ja s’ha realitzat el Sorteig de la Loteria de Nadal o, tal vegada
no?
Ens veiem en la pròxima entrada!
I si eres dels que no t’ha tocat la loteria, segur que has pensat: “Almenys tinc salut”.
Ens veiem en la pròxima entrada!
I demà s’aproxima un d’eixos
dies on milers de persones posem les nostres esperances en els números d’uns
dècims de loteria. La majoria de nosaltres, després del sorteig, continuarem
amb la nostra vida de sempre però, com diu el
refrany: “De ilusión también se vive”
i espero que no us falte mai. Avui us deixo un espot sobre la Loteria de Nadal amb
una cançó molt especial.
Jo, com sempre,
continuaré emocionant-me quan veja en les notícies imatges sobre aquella gent
que li ha tocat la grossa, sobre tot, quan són famílies senzilles i humils que
els premis les allibera d’algun deute o les ajuda a respirar un poc més en el
seu dia a dia. Més d’una llàgrima s’escaparà al veure i compartir la seua
alegria i continuaré recordant-me d’aquells matins al costat de la ràdio
copiant els números de la loteria.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Aquesta història també comença en un hospital. Temps per a tornar a les primeres vegades, temps per a descobrir el que realment importa, temps d’il·lusionar-se, temps per a compartir... I aquest temps són els 365 dies de l’any, on hem d’aprendre a agrair tot el que tenim i valorar aquelles coses que ens fan feliços perquè d’això, va la vida.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Un altre moment
màgic d’aquestes festes és l’arribada del Reis Mags. En la meua època Papà Noel
no arribava fins aquí així que havíem de cultivar la paciència durant totes les
vacances per a tenir els regals l’últim dia d’aquestes. Mentre durava l’espera,
pel meu cap passaven milers de pensaments intentant endevinar que em portarien
de tot el que havia escrit en la carta.
Un any em vaig posar molt pesada i recordo que la meua mare em va donar una pista d’un dels regals: una llibreta que no tenia fi. La de voltes que li vaig pegar a aquesta frase intentant desxifrar com podia ser una llibreta que no s’acabava mai. I, quan vaig obrir el regal, em vaig trobar amb una pissarra velleda...jajajaja. Els que heu anat a EGB segur que al veure la imatge ja us heu teletransportat a la vostra infantesa...Efectivament, per més que escrivia damunt d’ella, aquesta mai s’acabava.
 |
| Imatge de todocolección.net |
Doncs bé, avui us porto un carta molt especial i, des d’aquí, us faig una proposta: penseu en una persona amb la que fa temps que no parleu i escriviu-li una carta! Justament avui ho parlava amb un dels meus fills. Tots els anys, des que hem tornat de Palma, envien postals nadalenques als seus amics i al grup-classe de l’escola on anaven. Mentre anàvem caminant cap a l’escola, els he comentat que estic segura que totes eixes postals que realitzen cada any, els seus amics les guarden en un lloc especial i amb molta estima i que, quan tindran 80 anys, obriran eixa caixa on les tenen guardades i els records d’eixa infantesa compartida els vindran a la ment i somriuran pel tot el que van viure junts i això no té preu. Així que a escriure cartes que d’aquí en temps es puguen convertir en un vertader tresor per a qui les rep i un regal per a qui les escriu.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Algunes persones
podran pensar que l’anunci d’ahir tan sols eren personatges animats però el
missatge era molt REAL. Hi ha persones que, tan sols amb la seua presència,
canvien el món. De gran, vull ser una d’elles.
L’altre dia vaig haver de passar una nit en l’hospital acompanyant la meua mare i, de sobte, em vaig trobar aïllada d’eixe “soroll” que m’acompanya en el meu dia a dia per a trobar-me en el silenci d’unes parets que em resultaven poc familiars i un tant gèlides. Sort, que en l’ambient, es respirava el Nadal amb la decoració de portes, sostres i parets.
En la planta de traumatologia on estavem, em va sorprendre un mural molt peculiar. En ell, hi havia un arbre fet de moltes mans verdes i un gos amb un barret molt nadalenc. La frase que els acompanyava deia: “Juntant les nostres mans fem equip”. Quan la vaig llegir, em va provocar un gran somriure perquè crec moltíssim en la capacitat que tenim les persones en grup en canviar les coses.
El personal sanitari
es mereix SEMPRE el nostre reconeixement perquè el seu treball consisteix en
ajudar-nos quan estem malalts o algú del nostre voltant ho està. Em va semblar
un missatge tant bonic que li ho vaig comentar a una treballadora de l’hospital
i aquesta em va comentar que encara no estava acabat i que l’estava fent una
companya de la planta. Al cap d’uns moments, em diu: “Mira, aquí està “l’artista”
i, al veure-la, ho vaig comprendre tot. Tenia alguna cosa que la feia diferent:
el seu somriure era contagiós i amb la seua mirada il·luminava tota l’estança. Em
vaig atrevir a preguntar-li si les mans que configuraven l’arbre eren reals i
em va dir que cadascuna d’elles era d’una de les persones que treballava en
eixa planta i, per un moment, el recurs de les manetes que t’han he criticat
(això dona per a escrirue una altra entrada) va cobrar sentit per a mi perquè,
eren unes mans que ho deien tot, eren unes mans que juntes, canviaven el món...
Ens veiem en la pròxima entrada!
Com ja hem vist, n’hi
ha gent que són “Elfs” i n’hi ha d’altra que són vertaders "Pares Noel". Que es
preocupen per nosaltres cada dia, que ens dediquen un somriure al veure’ns, que
comparteixen amb nosaltres, que estan quan les necessitem i que la seua
“simple” presència alegra els nostres dies. Avui, des d’aquí, el meu petit
homenatge a totes aquelles persones que, cada dia, em faciliten les coses en la
feina perquè, sense elles, res seria igual...Per més “Justinos” en la nostra
vida!
Ens veiem en la pròxima entrada!
El dijous me’n vaig
anar en cotxe a Vinaròs. Feia molt de vent i la conducció, en alguns moments,
es va tornar bastant difícil. A casa sempre m’han ensenyat que “les presses
no són bones” i, quan condueixo, soc de les que pensa que el més important
és arribar al destí. En l’últim tram de Benicarló a Vinaròs, quan ja no hi ha
autovia, vaig viure una situació prou perillosa. Dos cotxes seguits en sentit
contrari van adelantar a altres cotxes invadint el carril pel qual jo anava
conduint. Vaig haver d’apartar-me a la vorera per tal de deixar-los passar.
Ahir, dins de
Vinaròs, en un carrer hi havia una furgoneta aturada en un carril i, de sobte,
una moto que es trobava darrere d’ella va decidir invadir el meu carril, sense
mirar si venia un cotxe de cara, per tal de girar cap a l’esquerra. Una vegada
més, vaig frenar per tal de deixar-la passar. El motorista va tenir sort que jo
anava a una velocitat molt reduïda però, si s’haguera trobat a un conductor que
haguera anat a una velocitat més alta, a hores d’ara tal vegada ja no estaria aquí.
Conduir comporta
responsabilitat perquè totes les vides són importants i una mala conducció pot
produir conseqüències irreversibles per a qualsevol de les persones implicades
en un accident. Durant aquestes festes es produeixen molts de desplaçaments i,
al final, el més important és arribar...
Ens veiem en la pròxima entrada!
I si durant aquests dies hem parlat de la necessitat de conèixer millor els membres de la nostra família, avui coneixerem una història realment emotiva del que passa quan ja no estem en eixa taula.
Ens veiem en la pròxima entrada!
I per a conèixer millor a la nostra família, haurem de conversar més en taula, sense interferències, per tal d’estar realment en eixe moment i poder escoltar tot el que passa al nostre voltant. Sabeu a que m’estic referint no?
Ens veiem en la pròxima entrada!
I si realment
creiem en la màgia, també haurem de cercar eixos moments on aquesta apareix. En
una època com Nadal, les llums que decoren els carrers són capaces de
traslladar-nos a instants màgics que hem viscut i, segurament, entre els
records, trobarem que molts d’ells els hem passat en família. Una família que,
quan som menuts, és molt àmplia perquè tenim els nostres iaios i la gent gran
que ens envolta. A mesura que ens fem grans, eixa taula on hi havia tanta gent
va reduint-se malgrat entren nous membres en ella. I és, en eixe moment, on te
n’adones que t’has fet gran. Que els anys han passat i amb ells, familiars que
t’acompanyaven en eixos dies tant assenyalats ja se n’han anat...
Quan venen aquestes dates sempre em ve a la ment la nit de Cap d’Any. Recordo, com ma iaia Rosario, des de l’extrem de la taula, al costat del balcó, comentava mentre brindaven per l’any que acaba de començar: “Que l’any que ve estiguéssem tots” i jo, amb la meua ingenuïtat primer per la infantesa i després per l’adolescència, sempre pensava: “Quines coses té aquesta dona. I a on hem d’estar a l’any que ve més que aquí?”. I és que jo, per qüestions d’edat no entenia la saviesa de les seues paraules perquè donava per suposat que la vida és molt llarga però, en realitat, és molt curta i hem de viure el present perquè el futur mai se sap. Així que ja és hora d’aprofitar les estones en família per a conèixer-nos millor per a que el dia que eixa taula comence a reduir-se, tinguéssem històries que poder recordar.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Dues coses a
valorar que he fet avui: Durant una guàrdia en el pati, he xutat la pilota de
futbol fent el servei d’honor i, també m’he desplaçat de manera lateral amb la
meua companya Reme en el gimnàs. I ara us preguntareu que té a veure això amb
el calendari d’advent d’anuncis nadalencs? Doncs moltíssim, el fet de xutar-li
una pilota als meus 47 anys quan mai m’ha agradat el futbol i de participar de
manera espontània en una activitat d’una companya és la clara demostració de la
necessitat de no perdre mai la il·lusió. Que qualsevol cosa, per insignificant
que semble, ens ajuda a mantenir-nos vius i expectants a tot allò que està per
venir.
I d’això en saben molts les xiquetes i xiquets. I ningú ha passat a l’adultesa sense ser xiqueta o xiquet. I jo, cada vegada tinc més clar, que soc un “Elfo”! I tu, també ho eres?
Ens veiem en la pròxima entrada!
I en una
recompilació d’anuncis de Nadal, no podia faltar una marca que en aquestes
festes desplega tot la seua creativitat, tant en els aparadors com en els llums
dels seus establiments, per a fer-nos partíceps de la màgia d’aquesta època de
l’any. Enguany en un entorn de pel·lícula, a l’estil Willy Wonka, el Corte
Inglés ens il·lumina a través de la mirada atònita d’un xiquet. Màgia, il·lusió
i imaginació s’entremesclen a parts iguals per a endinsar-nos en un món d’adventures
on el joc és el vertader protagonista de la història. Esteu preparats per a
parar en la planta 2 i ⅟2?
 |
| Imatge de l'anunci de El Corte Inglés |
Ens veiem en la pròxima entrada!
I com en la
pel·lícula “Sonrisas y lágrimas” (1965), la vida es composa de
moments alegres i d’altres que no ho són, deguts a les situacions que se’ns van
presentant en el nostre dia a dia i que, d’alguna manera, hem d’afrontar. El
Nadal està ple de moments d’alegria per eixes abraçades tant desitjades però,
també n’hi d’altres on ens envaeix la tristor al pensar en aquelles persones
que ja no estan.
Les persones
majors, de vegades, són les més oblidades en aquesta època de l’any i els
moments de solitud es tornen més pesats veient la gent del voltant gaudint de
la família i amistats però, sempre hi ha l’opció d’envoltar-se de persones que
són la nostra família malgrat no tenir llaços de sang. I jo soc una afortunada
de la vida perquè ja tinc amb qui compartir aquestes festes quan altres
persones ja no estaran. Són amigues amb les que estic segura que passarem
estones ben divertides i amb les que les rialles i els bons moments estan
assegurats. Si voleu que us passen coses divertides, com en aquest anunci, heu
de seguir mantenint viva eixa xiqueta interior que mai s’hauria d’haver apagat.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Sempre he sigut una
persona molt emotiva, serà que soc cranc. Ploro amb molta facilitat,
sensibilitat li diuen. Amb els anys, ploro menys però ho faig amb la mateixa
intensitat. Se m’escapen les llàgrimes sense tenir en compte qui tinc al davant
perquè soc de les que penso que està bé plorar i fent aquesta entrada, he
plorat molt sentint cada fragment de nadales que es canten en aquest espot. Aquesta
nova versió del “Almendro” em té realment enamorada. Veure una cantant com
Lolita, amb part de la seua família i amistats, cantant amb tanta emoció i sensibilitat
em fa tornar al passat. Cada frase, m’ha recordat la veu d’una de les persones
que més he estimat en el món i que segueixo estimant i que, malauradament, ja no
està aquí encara que continua el seu llegat. Donaria el que fos per tornar-la a
veure cantant.
Al meu alumnat,
sempre que tinc l’ocasió, els faig la reflexió de la importància d’escoltar la
gent gran. La meua iaia per a mi ha sigut una de les persones més importants de
la meua vida: la que m’ha escoltat quan ho he necessitat, la que m’ha
aconsellat quan ho he passat mal en l’escola, la meua “companya” d’habitació
fins al final, la que m’ha mostrat que amb la veritat per davant a tots els
llocs, la que m’ha ensenyat a ser prudent amb dites com ara “Dichosa la
paraula que està per dir” i “La boca no trenca cap ós però trenca el més
gros” i així, tantes coses que ara amb l’edat cobren tant de sentit, que m’encantaria
poder dir-li una vegada més el que ha significat en la meua vida encara que sé
que ho està veient des d’alguna part...
Escric aquesta entrada en un moment on els records envaeixen la meua ment i els sentiments són més intensos que mai. Podria esborrar-la i simplement, escriure un paràgraf més “asèptic” com en entrades anteriors però, prefereixo deixar-ho publicat i demanar-vos, que si encara teniu la sort de tenir una persona com aquestes al vostre costat, li ho fésseu saber amb paraules i, per què no, amb un gran abraçada de la meua part.
Perquè hi ha anuncis que emocionen més que uns altres malgrat el missatge sigue el mateix, avui vull mostrar-vos l’anunci del “’Almendro” on persones que havien passat una llarga temporada fora per motiu de feina o estudis, tornaven a casa en aquestes festes tan assenyalades... Imatges nostàlgiques del temps passat i una cançó que encara segueixo cantant i que a mi, personalment, em torna a Vinaròs i em recorda la gent que ja no està... Vesprades lentes (en el bon sentit de la paraula) en el sofà de casa que són impossibles d’oblidar.
Ens veiem en la pròxima entrada!
L’any 2018, Enrique
Espinosa es va tornar a convertir en “Edu” 21 anys després d’haver
protagonitzat un espot per a la companyia telefònica Airtel. Amb aquest nou
anunci, la marca Wolkswagen ens fa rememorar aquell anunci contractant al
mateix actor per a enviar un missatge sobre la necessitat de visitar les
persones que més estimes en aquesta època de l’any. La marca de cotxes aprofita
la història d’aquell xiquet entranyable felicitant a tothom i que ara s’ha
convertit en un adult que ja pot conduir un cotxe i, per tant, pot comprar els
seus automòbils. Un xiquet que ha crescut però que continua sent el nostre “Edu”.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Si us dic Enrique
Espinosa, estic segura que ningú de la meua generació sap de qui estic
parlant... En canvi, si dic la frase: “Hola. Soy Edu. Feliz Navidad” sabreu que
estic parlant d’un anunci de la companyia francesa Airtel (ara coneguda com
Vodafone) amb el qual se’ns felicitava els Nadals de l’any 1997.
Un xiquet, amb
ulleres i un jersei molt nadalenc, entrava en les nostres cases per a
recordar-nos la importància de desitjar unes bones festes a familiars i amics. Amb
un mòbil en la mà i amb un quadern en l’altra (on s’enregistraven els números
de telèfon) anava cridant. Sí, el que sentiu, abans les coses quedaven escrites
sobre un paper, no com ara... Estic a favor de les noves tecnologies però igual
que tenen avantatges, també tenen inconvenients. Abans els missatges eren
escrits de manera personalitzada amb les nostres pròpies mans a mode de notes i
cartes. Ara, amb tant d’àudio gravat pel carrer mentre anem d’un lloc a un
altre, les paraules se les endú el vent i, amb ell, els nostres records. Hi ha
coses que hauríem de seguir mantenint-se vives com ara escriure cartes a la
gent que ens importa perquè sempre podem tornar a rellegir-les i mantenir vius
moments ja passats, per si de cas alguna, ens falla la memòria.
Ens veiem en la pròxima entrada!
El concepte de família ha evolucionat amb el temps i el seu significat va més enllà dels llaços de sang. En ocasions, la vida de les persones canvia i les situacions que les envolten també però, l’estima cap a aquelles persones que han passat per la nostra vida millorant-la poden romandre per sempre malgrat aquests canvis. Perquè units som MILLORS.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Les marques comercials
veuen en el Nadal una oportunitat més per a estar presents en les nostres vides
i recordar-nos els seus productes. Encara que en aquestes dates les taules se
solen omplir més de peix i de marisc, Telepizza es cola en les nostres celebracions
per a insistir en la necessitat de passar més temps amb la família durant tot
l’any i no únicament al finalitzar-lo.
Ens veiem en la pròxima entrada!
I continuant amb els espots de la Loteria Nacional ens trobem un altre anunci del dia del sorteig. El fervor per celebrar el Nadal, moltes vegades, enmascara amb eixa felicitat que ens inunda, la vida real de moltes persones. Perquè les circumstàncies de la nostra vida no canvien per art de màgia en aquesta festivitat i hi ha moltes persones que ho passen mal...
Veient aquest anunci em
ve al cap, quan després d’apuntar els números amb la meua iaia Rosario, tans sols
ens tocava el reintegrament de l’import de la papereta o del dècim de Loteria.
Ella, malgrat la il·lusió que li haguera fet si ens hagués tocat la grossa,
sempre acaba dient que “la salut és el més important” (I quanta raó
tenia!) i amb això ens quedàvem...
Tots els anys, quan veig en la televisió les notícies amb les celebracions de la gent que ha guanyat un premi, m’alegro per ells com si m’haguera tocat a mi. Pensareu que estic boja però, és que les paraules de la meua iaia han sigut un meravellòs aprenentatge. Ella, quan veia la gent que ho celebrava, em deia: “Segurament els feia més falta que a nosaltres”. Francament, encara que això no es podia saber, aquelles paraules han quedat en mí i, cada vegada, que veig les notícies de la grossa no puc evitar fer un somriure i que se m’escape alguna llagrimeta... Perquè al final, el més important és COMPARTIR.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Corria l’any 1998 (alguns de vosaltres encara no havíeu ni nascut) quan un personatge màgic i enigmàtic, entrava en les nostres cases a través de les pantalles dels televisors (els mòbils portaven antenes que s’allargaven i resultava estrany veure la gent parlant amb un mòbil pel carrer). Anys després, l’actor Clive Arrindell, apareixeria en un dels capítols de la sèrie “The crown” (2016), però per a la majoria de nosaltres, va ser l’encarregat d’anunciar-nos que el Nadal s’aproximava durant 8 anys sota l’eslògan “Que la suerte te acompañe”.
 |
| Imatge via Google |
Aquí us deixo un dels seus anuncis amb el que la màgia i la imaginació s’endinsava en les nostres llars en uns dies tant especials. Esteu preparats per a viatjar a un món en blanc i negre on els somnis poden convertir-se en realitat?
Ens veiem en la pròxima entrada!
Avui és 1 de
desembre i comencem un mes molt especial on, d’alguna manera, tots celebrem el
Nadal. Des de fa anys, en casa tenim la tradició d’elaborar el nostre propi
calendari d’advent realitzant un arbre de Nadal amb sobres que col·loquem en la
nevera. Cada dia, obrim un sobre i llegim la nota que hi ha dins. Canviem la
dosi de xocolata diària (encara que també mengem alguna que altra moneda) i
passem els 24 dies realitzant manualitats, veient alguna pel·lícula, fen
galetes, escrivint la carta al Pare Noel...
Ja fa uns anys que em
rondava la idea de fer un calendari d’advent per a l’alumnat i enguany, que ja
hem acabat les avaluacions, he decidit que era un bon moment per a
presentar-vos: un calendari d’advent d’anuncis!
Així que durant 24 dies aniré publicant una entrada diària on podreu veure un anunci televisiu d’aquesta època nadalenca. La història de Carmina per a mi és molt emocionant per diversos motius. Un d’ells és que em recorda quan era menuda i em passava el dia de la loteria de Nadal amb la meua iaia Rosario sentint per la ràdio como deien els números. Com que la retransmissió durava unes quantes hores, de vegades, mentre ella feia el dinar, jo seguia copiant els números que ella cada any enregistrava un per un en un paper. Qui pogués, per un moment, tornar a eixe dia...
Ens veiem en la
pròxima entrada!
