dissabte, 23 de maig del 2020

Diari d'una cuarentena: dia 69.


Avui sentint una cançó de Luz Casal, m’he inspirat amb ella per a fer l’entrada. L’altre dia parlava amb els meus alumnes de 2n de batxillerat sobre la “fama” dels artistes i de quina manera cadascú porta aquest reconeixement i crec que Luz Casal és un exemple d’artista treballadora i compromesa amb la gent, i prova del que estic dient, és com ha “actuat” durant aquesta pandèmia cridant a gent per a fer-los passar el temps d’una manera més agradable.

Imatge via Google
 
Segurament vosaltres no haureu sentit les seues cançons però estic segura que molts dels vostres pares i mares, igual que jo, hem passat la nostra adolescència... Ha sobreviscut dues vegades al càncer de mamà. Va ser una de les primeres artistes que va dir públicament que patia aquesta malaltia la qual cosa va ajudar a visibilitzar-la i a deixar que es convertís en un estigma per a la gent que la pateix. És un dona lluitadora que ho ha demostrat amb la seua manera d’afrontar la malaltia. Fa uns anys, en una entrevista comentava com la música s’havia convertit en el seu refugi durant el temps que va haver d’apartar-se dels escenaris.

“Desde el principio asumí que había que tomar las medidas oportunas, consultar con los profesionales, hacer cada cosa que me decían de la manera más decidida, pero con el propósito de no dejar de trabajar. No podía actuar porque no estaba en buen estado y además, iba progresivamente perdiendo fuerzas pero eso no me impedía escribir no me impedía componer, no me impedía pensar en un nuevo disco. Y en los dos episodios hice dos discos. Preparé dos discos y grabé dos discos. Yo digo que la enfermedad, los dos episodios, los he superado gracias a los cuidados y a la farmacología empleada pero también en un alto porcentaje, gracias a la ayuda y el soporte de la música. El seguir trabajando... Tenía una agenda, no tan llena como habitualmente pero sí trabajaba. La música era y es parte de mi vida y lo fue en ese tiempo.”

No podem negar que la música ha sigut un bàlsam per a aquesta quarantena. Ens ha ajudat a suportar aquells moments més complicats on les quatre parets es convertien en una presó i en aquells moments on el desànim s’apoderava de nosaltres. No és dolent reconèixer les emocions que experimentem, és més, és necessari reconèixer el  que sentim en cada moment per tal de saber en quin estat ens trobem i així saber com gestionar-lo...

Si voleu veure en “plena acció” a la persona que es troba dins de l’artista, podeu veure algunes de les seues converses en el seu instagram.
 

Imatge via Google
 

Cuando la pena cae sobre mí
el mundo deja ya de existir,
miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos.

Para encontrar la niña que fui
y algo de todo lo que perdí,
miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos.

Sueño con noches brillantes,
al borde de un mar
de aguas claras y puras
y un aire cubierto de azahar.

Cada momento era especial,
días de prisa, tardes de paz,
miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos.

Yo quisiera volver a encontrar la pureza
nostalgia de tanta inocencia
que tan poco tiempo duró.

Con el veneno sobre mi piel,
frente a las sombras de la pared,
miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos.

Y si las lágrimas vuelven,
ellas me harán más fuerte.

Yo quisiera volver a encontrar la pureza
nostalgia de tanta inocencia
que tan poco tiempo duró.

Cuando la pena, cae sobre mí,
quiero encontrar aquello que fui,
miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos.

Vuelvo hacia atrás y busco entre mis recuerdos.

(Luz Casal, Entre mis recuerdos)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada