Un altre 1 de maig...

Abans de començar, vull comentar que aquesta entrada no estava planificada dins del projecte “Save the Date” que vaig iniciar el mes passat però, crec que la vida, de vegades, ens porta pel seu camí encara que no siguem conscients d’on anem i, en el meu cas, crec que, a l’iniciar una proposta per a reflexionar sobre la commemoració de dates, m’ha portat fins a l’1 de maig.

Hi ha dates que són especials. Per a mi avui és una d’elles. Tal dia com fa avui, fa 53 anys, el meu iaio es va posar malalt, un dia on es reivindiquen els drets de la classe treballadora. Eixe dia va anar a casa, després de treballar, es va sentir indispost i, al dia següent, va faltar. Diu ma mare que el dia del seu soterrament plovia molt i que l’Església es va quedar xicoteta de tanta gent que el va acompanyar en el seu comiat.

En el poble, la gent el coneixia com Jenaro, l’obrer. Treballador i sempre amb algun acudit preparat, era graciós i alegre, era un home pla i que ajudava a aquell que ho necessitava donant-li feina per a que pogués portar la seua família endavant.

Per a mi, era el meu iaio Jenaro. Des que estava en la panxa de ma mare sempre he anat a visitar-lo al cementiri perquè, malauradament, la vida se li va quedar tan curta que no vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo. Quan anava, observava una foto en blanc i negre a la que li donava un bes amb les meues manetes, després que ma iaia Rosario i ma mare li arreglaven les flors i netejaven la làpida.

La meua iaia sempre comentava que era molt “comboiant” i me’n recordo com un dia em va dir: “Si el iaio, visqués, us haguera comprat una bicicleta” (referint-se als meus cosins i a mi). Segurament si me l’haguera comprat, haguera aprés a utilitzar-la més prompte i estic segura que ell m’haguera ensenyat.

I per què us conto aquesta història? Per què l’altre dia parlant amb ma mare, em contava que el meu iaio feia dibuixos amb carbó. Sobre tot, cares. A mi m’haguera agradat veure els seus dibuixos però, amb el pas del temps es van deteriorar. La meua ment, en un afany de voler veure’ls, me’ls ha fet imaginar.

El meu iaio va nàixer el mateix mes que jo. Ell, el 25 de juliol, i jo el 10. Haguérem pogut bufar les espelmes i celebrar-lo junts. Alguna fotografia també haguérem tingut d’un dia tant especial. Sé que haguérem fet lliga i m’haguera agradat escoltar-lo contar les històries de la seua infantesa i joventut quan haguera estat gran.

I tot això m’ha fet pensar i m’ha fet tirar el temps enrere i he vist moltes similituds entre nosaltres malgrat no haver pogut gaudir de la seua presència. Penso que la petjada que ens deixen les persones, va més enllà dels moments compartits amb elles. El meu iaio es va morir treballant. Segons ma mare, treballava de 10 hores a 12  hores al dia. Primer fent les cases d’altri i després, quan arribava a la casa on he viscut la meua infantesa i adolescència, es passava unes quantes hores més construint-la amb les seues pròpies mans. Treballava inclús en diumenges i festius per tal de “guanyar-se les garrofes”. No va poder acabar-la perquè la mort li va arribar massa prompte però, sempre ens quedarà el seu llegat.

Avui, només em queda, donar un beset al cel.