Tots necessitem mans que ens sostinguen. Quan arribem
a aquest món, trobem les mans de la nostra mare i del nostre pare així com les
d’altres membres de la família que tenim al nostre voltant. Són mans que ens
cuiden i que sempre estan quan les necessitem.
 |
| Imatge via Pinterest |
A mesura que ens fem grans, apareixen altres mans en el nostre camí per a facilitar-nos el trànsit en aquesta vida. No totes les mans estaran sempre però, sempre tindrem algunes mans a les que aferrar-nos cada dia.
.jfif) |
| Imatge via Pinterest |
Algunes d’elles ens acompanyaran de manera constant i
contínua, d’altres seran les nostres companyes en determinats moments i n’hi
haurà que desapareixeran quasi de manera imprevista.
 |
| Imatges via Pinterest |
D’altres, les que més dol la seua absència, ens soltaran quan arribe el seu últim dia i són precisament aquestes mans, les que més enyorarem conscients de la pèrdua que la seua desaparició implica.
 |
| Imatge via Pinterest |
Sempre m’ha agradat observar les mans de les persones grans perquè, igual que succeeix amb la seua mirada, denoten l’experiència acumulada al llarg dels anys i les vivències que han suportat a través de les arrugues que les cobreixen. No puc recordar la veu de la meua iaia Rosario però, tinc en la memòria les arrugues tant de les seues mans com les de la seua cara, unes arrugues que són el testimoni de tot el que han passat en la seua vida.
 |
| Imatges via Pinterest |
En l’arribada d’una malaltia seriosa és on necessitem,
més que mai, mans capaces de sostenir a la persona malalta i ajudar-la, en la
mesura que es pugue, en el procés que suposa aquesta intromissió en la seua
vida.
Per un món en el que sempre poguem tenir una mà amiga,
que ens acompanye i ens cuide en el trànsit per aquesta vida.
 |
| Imatge via Pinterest |
Per
cert avui també és 11 abril: Dia Mundial del Parkinson
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada