El dilluns de Pasqua vam anar a caminar. Feia
aproximadament 2 mesos i mig des que em vaig fer l’esquinç però, després de
caminar uns 30 minuts a pas moderat, el peu va començar a dir-me que havia de
parar i vaig haver de tornar al punt de partida sense poder acabar la ruta.
Durant el temps que va durar el passeig, vaig poder
estar en plena natura, sense pantalles, sense sorolls, sense distraccions i tan
sols notant la meua respiració. Poder alentir el nostre ritme i parar-nos
simplement a contemplar, no hauria de ser un luxe, hauria de ser una obligació.
Per què és necessari dedicar-se temps a un mateixa,
per què cuidar-nos és un acte d’estima del que depèn tant la nostra salut tan
física com mental. Perquè assumim que estar bé és allò habitual però, en
realitat, en el moment més inesperat tot pot canviar.
Per
cert, avui també és 7 abril: Dia Mundial de la Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada