Del rosa, diuen que és el color de l’amor, diuen que
és el color de les xiques, els xiclets són de color rosa, parlem que la vida es
de color de rosa quan tot va bé i estem feliços però, el rosa també es vincula
amb una malaltia que trastoca la vida de les persones i que, moltes vegades, es
vincula amb la mort.
 |
| Imatges via Google |
Entre 1904 i 1907, Picasso va realitzar una sèrie de
quadres que es vinculaven amb aquest color i que tothom coneix amb la seua
etapa rosa encara que estic segura que n’hi ha més gent que coneix la seua
etapa anterior: la blava, on el pintor representava figures marginals amb
mirades plenes de tristor i melangia en els seus llenços.
 |
| Imatges via Google |
En l’etapa rosa, en canvi, l’artista canvia eixos
protagonistes amb mirada trista i gèlida i se centra en la figura femenina i en
persones que es dediquen al món del circ. Coincidència o no, l’ús dels colors
càlids es produeix quan Picasso descobreix “el seu primer amor”. Durant aquesta
època, el pintor viu en el barri de Montmartre en París on hi ha un circ
instal·lat a prop. En ell trobarà la font d’inspiració per a algunes de les
obres d’aquest període.
 |
| Imatges via Google |
Veient aquestes dues etapes, abans que l’artista
s’iniciés en el cubisme, ens adonem de com a través del color, podem expressar
les inquietuds que tenim en cada moment. Perquè les persones passem per moltes
etapes i moments en la nostra vida. Alguns queden en el record per la
intensitat d’allò viscut i l’alegria d’haver-ho experimentat i d’altres que,
quan es recorden, produeixen dolor perquè ens rememoren persones que ja no
estan o fets que ja no podran tornar a passar.
 |
| Imatges via Pinterest |
Quan la meua iaia va morir, em solia vestir amb colors
foscos i, quan veig fotos d’eixa època, quasi no em reconec. Veig la mirada
trista i perduda de l’etapa blava de Picasso però, fent un recorregut per la
meua vida tinc moments més “rosa” que compensen els mals moments.
Me’n recordo que quan feia el CAP, vaig anar a fer
pràctiques a un centre de secundària de Meliana en el que treballava el meu
professor de Taller de Disseny Gràfic de la Universitat. Estaven donant les
escales monocromàtiques i una alumna, quan jo anava a dir que entre el blanc i
el negre n’hi ha gris, se’m va avançar i va contestar: “rosa”. I sempre ha
sigut una frase que, en certs moments, recordo perfectament i solc repetir-la
per a mi mateixa: “Isabel, entre el blanc i el negre, n’hi ha rosa”.
Perquè al final, som nosaltres els que decidim amb quin color veure la vida...
Per
cert avui també és 9 abril: Dia Internacional del Rosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada