30 de maig?

Amb aquesta entrada finalitzem una sèrie d’entrades en les quals s’ha reflexionat sobre diferents temes que ens afecten com a societat (encara que n’hi ha molt més) i que haurien de ser visibles tots els dies de l’any. Per què cada dia compta i cada cosa que fem en pro “eixes dates” que es commemoren ajuden a millorar-nos com a societat.

Il·lustració de David Álvarez

Malgrat ser la última entrada d’aquest projecte, aquest dia ha estat present en cadascuna de les entrades publicades així com en el meu dia a dia com a mare i com a docent perquè, jo soc de les de pegar-li la volta a les coses i no només una vegada, si no les que face falta. El meu alumnat, al finalitzar el curs, ho té molt clar perquè són capaços de veure la seua evolució en l’assignatura a través de les diferents activitats realitzades i veuen com eixes anotacions de “pega-li una volta” en l’elaboració dels dissenys tenen el seu sentit i han generat el seu fruit: la capacitat de crear, de pensar, de raonar i reflexionar sobre allò que fem al llarg de la nostra vida.

Il·lustració de David Álvarez

Aquesta setmana he estat parlant justament de la necessitat de ser reflexius i exercir el nostre dret i obligació a emprar la nostra capacitat de raciocini com a éssers humans que som per a millorar-nos com a persones. Allò que ens diferencia de la Intel·ligència Artificial és el nostre intel·lecte. Hem d’aprendre a raonar i posar l’ànima en allò que fem perquè és aquí on radica la diferència entre el que fem nosaltres i el que fan les màquines. I és aquí on la qualitat dels nostres pensaments i les nostres accions són els que poden generar grans canvis en la societat.

Il·lustració de David Álvarez

Com diu Ramón Bayés: “La vida es cambio. La vida es búsqueda. La vida es camino. Lo importante no es llegar a Ítaca, lo importante es el viaje. El viaje es lo que depende de nosotros. Que sea un viaje consciente, que sea un viaje lleno de aventuras, que sea un viaje lleno de experiencias de todo tipo. Por eso, el profesor siempre tiene que sembrar, porque no sabe si su grano o el grano que intenta dar caerá en buena tierra o no y, a veces, puedes cambiar la vida de una persona en diez minutos.”

Il·lustració de David Álvarez

S’aproxima el final de curs i em sento molt orgullosa de tot el temps que he compartit amb el meu alumnat perquè l’aprenentatge ha sigut recíproc i bidireccional. Com a docent, la meua funció és ensenyar però, també aprendre i aprenc moltíssim al vostre costat.

Il·lustració de David Álvarez

Ara ve un temps de descans necessari  però, estaré expectant a l’inici d’un nou curs per a poder tornar a ensenyar al meu alumnat el “pega-li la volta” que tan ens fa falta com a societat.

Il·lustració de David Álvarez

Per cert avui també és 5 d’abril: Dia Mundial de la Consciència

Ens veiem en la pròxima entrada!

28 de maig?

NO m’agraden les bromes. De fet, en classe, m’agrada preguntar al meu alumnat que em diguen exemples de bromes que fan gràcia tant al que les fa com al que les rep. En la majoria d’ocasions, se solen quedar sense resposta perquè, si ho pensem un poc, hi ha poques bromes en les quals la burla que produeixen certs comentaris facen gràcia al destinatari d’eixes paraules.

Quan jo anava a escola la paraula “bullying” no se sentia però, l’assetjament escolar existia igual. Si portaves ulleres era un problema, si sorties a la pissarra i feies bé un exercici era un problema, si en classe d’Educació Física no se’t donava bé alguna pràctica era una problema, si havies de fer un treball en grup era un problema, si estudiaves i treies bones notes era un problema, si donaves una opinió diferent a la resta de la classe era un problema, si la teua roba no era de marca era un problema, TOT era un problema.

Imatge via Pinterest

I el problema, amb el temps, te n’adones que no el tens tu, el tenen els ALTRES.

Una persona porta ulleres perquè les necessita per a veure correctament i ja està. En l’actualitat, ja n’hi ha estudis en els quals es preveu que en l’any 2050 la meitat de la població sofrirà miopia sent una de les causes la excessiva exposició a les pantalles.

Una persona quan surt a la pissarra a fer un exercici és per a fer-lo el millor possible i que la resta de la classe pugue corregir-lo atenent a les observacions que realitza el professorat sobre el procés realitzat per tal de resoldre’l.

Una persona pot fer Educació Física i que cert esport o pràctica realitzada no li surtigue a la primera i això no hauria de ser un entrebanc sinó més bé una una prova de superació quan ho aconsegueix.

Una persona ha de poder realitzar un treball de grup en una determinada assignatura respectant la seua manera de ser i no ser rebutjada per no tenir “afinitats” amb la resta d’integrants del grup.

Una persona té dret a treure bones notes per a tenir un bon futur sense que ningú la rebutje pel simple acte de voler aprendre.

Una persona té dret a donar la seua visió i opinió del tema sense haver de ser menyspreada per no compartir el mateix sentir que la resta.

Una persona pot anar vestida com pot o com li dona la gana sense haver de sentir-se observada per un determinat grup que imposa l’estil i la moda que impera en un determinat moment.

Una persona pot anar en botes d’aigua perquè plou, no vol banyar-se els peus i refredar-se i això no es motiu per a ridiculitzar-la.

Imatge via Pinterest

I jo em pregunto, quants INVISIBLES hi ha pel món. Quantes personetes ferides per companys i companyes, divaguen plenes d’inseguretat pels carrers: MOLTES. Personetes meravelloses amb les seues particularitats, amb la seua manera de ser, amb un somriure que intenta dissimular la tristor que porten en el seu cor per comportaments aliens a elles. Jo vaig ser una d’elles.

En la meua època el bullying s’aturava quan sorties de l’escola o l’institut perquè, quan arribaves a casa, tenies el teu refugi. Els caps de setmana eren un bàlsam per a desconnectar de l’aula i recuperar forces per a una nova setmana.

Imatge via Pinterest

Què hem fet com a societat per a solucionar aquest problema?

Quins patrons s’estan repetint en les generacions que fa que aquest tema no s’erradique i s’accentue encara més pel tema de les xarxes socials?

Imatge via Google

Què podem fer cadascun de nosaltres, com a membres de la societat, per tal d’afavorir un ambient de respecte on cadascú sigue com vullgue mentre no face mal a ningú?

Quins valors estem inculcant per a que ningú se senta discriminat, inferior o amb l’autoestima tan baixa que vulgue tornar-se INVISIBLE?

Imatge via Google

Per cert avui també és 2 de maig: Dia Mundial contra el bullying

Imatge via Pinterest

26 de maig?

Fa anys que no celebro com a festa el dia de la mare. Als meus fills sempre els dic que un ram de flors o un regal en un dia concret de l’any no determina res. Podreu pensar que soc un poc radical però, l’experiència em diu que les coses han de demostrar-se cada dia i que qualsevol moment és un bon moment per a agrair sense veure’ns obligats a fer-ho en un dia en particular de l’any.

Imatge via Pinterest

El fet de celebrar dies en concret del calendari fa que sovint, deixem de valorar els actes d’amor que tenim o rebem en el nostre dia a dia i, en certa manera, ens lleva eixe punt d’originalitat que podem treure en qualsevol moment donant-li una sorpresa inesperada a una persona que ens estimem.

Als meus pares els dono les gràcies cada dia, de manera directa o indirecta, per tot el que han fet per mi. Des que soc professora soc més conscient de tot l’esforç que han hagut de fer per a donar-me uns estudis i dels valors que m’han inculcat amb les seues paraules i, sobre tot, amb el seu exemple.

Mon pare és una persona callada, poc donada a demostrar les seues emocions però, parla molt a través de la seua mirada. M’ha escoltat quan altres no ho han fet, m’ha acompanyat en el meu últim any de Palma quan estava a soles amb els xiquets, m’ha pausat sense dir-me el que havia de fer i sempre ha estat al meu costat a pesar de les discussions que jo mateixa provocava en la meua adolescència... És un home de 76 anys que res té a envejar a cap jove perquè, amb la manera que té de cuidar a ma mare cada dia, demostra com ha de ser un home.

Ma mare és com jo, xerradora i alegre. Sempre ha sigut sempre molt divertida. D’ella he heretat la seua capacitat per fer feina sense descans i m’ha ensenyat a no deixar-me les coses a la meitat i arribar fins al final i. La perseverança i la fortalesa han sigut una constant al llarg de la seua vida. Una dona que ha aprés feines “d’homes” i s’ha atrevit a posar manises dins d’un armari, a carregar i descarregar les plaques d’escaioles dels camions quan tenien la botiga i a pintar figueretes d’escaiola en cap de setmana per tal que jo pogués estudiar Belles Arts en València.

I així un llistat infinit de coses que han fet per mi i de les que soc més conscient des de la maduresa de l’edat que tinc ara.

Per cert avui també és 1 de juny: Dia Mundial de les mares i pares

24 de maig?

Quan algú em pregunta a què aspiro en aquesta vida, sempre contesto el mateix: a tenir PAU i TRANQUIL·LITAT. És el que més desitjo en aquest món des de fa temps. Valoro molt eixes persones que formen part del meu dia a dia aportant-me serenitat i ajudant-me a superar els petits entrebancs que poden sorgir en qualsevol moment.

Imatge via Pinterest

Es parla molt de les persones tòxiques i de com actuen però, crec que és necessari pensar quins poden ser els motius pels quals són així. Està bé saber identificar-les per tal d’estalviar-nos el malestar que ens poden produir encara que seria convenient, descobrir l’origen de la seua toxicitat per tal de poder ajudar-los a erradicar-la.

Imatge via Pinterest

Segurament, no hi haurà una única causa en aquesta manera de ser i estic segura que cada cas serà diferent però, la meua experiència personal em diu que són persones que porten una motxilla plena d’experiències mal gestionades i amb una educació mal interpretada. Sempre dic que criar és fàcil i educar és un altre nivell. Com a persones que som ens equivoquem i la criança no és una excepció però, hem de ser capaços de reflexionar sobre allò que fem per a millorar-lo i replantejar-nos les coses per a una pròxima vegada.

Es parla molt de l’educació emocional però, al treballar-se poc, fa que el que no es gestiona correctament es quede pendent en cadascuna de les nostres motxilles i surtigue fora quan menys pertoca.

Imatges de Ricardo Salamanca

Sempre comento que el que no se soluciona quan som menuts, es perllonga en el temps fins arribar a la nostra adultesa i, a mesura que ens fem grans, és més complicat corregir i modificar hàbits que s’han convertit en costums pel fet de repetir-los durant un llarg període de temps.

Durant la nostra vida és imprescindible evolucionar. Com a persones, en constant aprenentatge, tenim l’obligació de millorar-nos per a poder donar a la resta del món la nostra millor versió. Últimament s’ha posat de moda dir-li al nostre jo de fa molt anys (vosaltres encara sou massa joves per a poder fer-ho) què li diríem. Jo no li recriminaria res en el sentit que, als meus 48 anys, veig coses en mi dels meus 6, dels meus 15, dels meus 18 perquè continuo mantenint la meua mateixa essència encara que ja no pense ni actue igual gràcies al meu procés d’aprenentatge.

Imatge via Pinterest

Tenim dret a canviar d’opinió i és una obligació fer-ho perquè mantenir-nos en certes creences i/o comportaments (com a sinònim de personalitat) és una errada. A mesura que creixem, tenim dret a no pensar com fa 20 anys, ni a pensar com ahir, més si hi ha alguna cosa que ens ha fet canviar a millor la perspectiva d’un determinat tema.

Imatge via Pinterest

Hem d’estar orgullosos del nostre pas per aquesta vida deixant una petjada per a que els que vindran puguen continuar-la. I ara pensareu: què té a veure això amb aquest dia? I jo us dic que molt.

Imatge via Pinterest

En un món ple de conflictes provocats pel propi ésser humà, es necessiten persones que no siguen egoistes, que siguen capaces de veure més enllà del seu propi melic, que tinguen com a “modus operandi” ajudar a la resta i que, allà on vagen, siguen respectuoses en el tracte. Perquè amb elles, el món serà millor i no hi haurà ningú obcecat en tenir Groenlàndia, no hi haurà ningú que tirarà la gent fora d’un país perquè creu que li pertoca, no hi haurà gent que es considerarà superior pel seu to de pell o la seua opció sexual... I així podríem continuar amb un llistat de coses a canviar que tan sols anirà reduint-se a mesura que la gent mirarà més cap al seu interior amb la voluntat de millorar la vida de tots.

Imatge via Pinterest

Per cert avui també és 24 abril: El Dia Internacional del Multilateralisme i la Diplomàcia per a la Pau

22 de maig?

Tots necessitem mans que ens sostinguen. Quan arribem a aquest món, trobem les mans de la nostra mare i del nostre pare així com les d’altres membres de la família que tenim al nostre voltant. Són mans que ens cuiden i que sempre estan quan les necessitem.

Imatge via Pinterest

A mesura que ens fem grans, apareixen altres mans en el nostre camí per a facilitar-nos el trànsit en aquesta vida. No totes les mans estaran sempre però, sempre tindrem algunes mans a les que aferrar-nos cada dia.

Imatge via Pinterest

Algunes d’elles ens acompanyaran de manera constant i contínua, d’altres seran les nostres companyes en determinats moments i n’hi haurà que desapareixeran quasi de manera imprevista.  

Imatges via Pinterest

D’altres, les que més dol la seua absència, ens soltaran quan arribe el seu últim dia i són precisament aquestes mans, les que més enyorarem conscients de la pèrdua que la seua desaparició implica.

Imatge via Pinterest

Sempre m’ha agradat observar les mans de les persones grans perquè, igual que succeeix amb la seua mirada, denoten l’experiència acumulada al llarg dels anys i les vivències que han suportat a través de les arrugues que les cobreixen. No puc recordar la veu de la meua iaia Rosario però, tinc en la memòria les arrugues tant de les seues mans com les de la seua cara, unes arrugues que són el testimoni de tot el que han passat en la seua vida.

Imatges via Pinterest

En l’arribada d’una malaltia seriosa és on necessitem, més que mai, mans capaces de sostenir a la persona malalta i ajudar-la, en la mesura que es pugue, en el procés que suposa aquesta intromissió en la seua vida.

Per un món en el que sempre poguem tenir una mà amiga, que ens acompanye i ens cuide en el trànsit per aquesta vida.

Imatge via Pinterest

Per cert avui també és 11 abril: Dia Mundial del Parkinson

20 de maig?

Si ens preguntem per alguna obra artística que face referència al bes, ens sol venir a la ment “El bes” del pintor Gustav Klimt (1862 – 1918) amb els tons daurats i la particularitat de la vestimenta que, a mode de patchwork, envolta als protagonistes d’un bes romàntic amb el qual sembla que s’ature el temps.

El bes de Gustav Klimt (1907-1908)

A mi m’encanten els besos dels meus fills que sempre van acompanyats d’una abraçada. Són besos sincers, amb la ingenuïtat de l’edat en la que estan i acompanyats d’una mirada d’admiració que desprèn l’estima que em tenen. Són besos que em reconforten en el dia a dia i que em fan apreciar allò vertaderament important en acabar la jornada.

Algun dia, podran ser més esporàdics, intermitents en el temps i amb una intensitat més lleugera però, seguiran sent els besos dels meus fills, uns besos que espero tenir tota la vida...

“Les tres edats de la dona” (1905) de Gustav Klimt

Per cert avui també és 13 d’abril: Dia Internacional del Bes

18 de maig?

Quan la societat entengue que la diversitat ens enriqueix, el món serà d’una altra manera. I aquí vull especificar que quan parlem de societat, ens referim a les persones que la configuren i formen part d’ella ja que, moltes vegades, ens referim a ella con un ens abstracte quan en realitat està configurada per éssers humans, gent de carn i ossos com nosaltres, gent real.

Imatge via Pinterest

És important educar a les xiquetes i xiquets, des de ben menuts, que no hi ha cap persona igual en el món, que totes i tots tenim particularitats que ens fan éssers únics i que allò que farem, si ho fem bé, deixarà una petjada irrepetible. Recordeu la frase de Ramón Bayés: “Somos únicos. Cada uno no tiene doble. Si él no lo hace, quedará por hacer por toda la eternidad”.

Imatge via Pinterest

Hem vingut a aquest món amb l’objectiu de millorar-lo i a ser millors persones deixant de repetir errades dels nostres avantpassats i aconseguint una societat on totes i tots poguéssem mostrar-nos tal i com som, sense haver d’amargar-nos.

Per la meua professió, estic envoltada d’éssers especials, que fan que el meu dia a dia sigue millor, que em trauen un somriure en un moment que estic enfadada o disgustada, que la seua presència m’alegra el dia i em fa tocar amb els peus a terra. Fátima, Guillem, Álex, Robert, Álvaro, Youssef, Lolo, Marta i tots els que vindran, moltes gràcies per fer-me un poc més feliç cada dia. Perquè elles i ells, amb les seues particularitats, tenen el poder de canviar el meu ànim i retrobar-me amb xicotets moments de felicitat que són tan necessaris.

Fa unes setmanes, estàvem veient en casa el programa “Hay una cosa que te quiero decir”  i, al principi de la seua emissió, van aparèixer una mare i un pare que volien donar-li una sorpresa a Iñaki, el seu fill de 37 anys i amb síndrome de down. Resulta que és molt fan de Manu Tenorio i la seua família volia demostrar-li tota la seua estima portant-lo al programa.

https://www.telecinco.es/television/a-la-carta/20250405/cosa-quiero-decir-programa-completo-video_18_015232079.html

Val la pena veure tot el relat però, la part en la que el cantant conta com en un moment personal d’angoixa, ell va ser capaç d’apartar-lo de les seues preocupacions i donar-li certa pau interior, explica molt bé el que em passa a mi quan em trobo amb éssers plens de llum que, malgrat les ombres, son capaços de millorar el teu ànim sense demanar res a canvi. Al sentir el seu testimoni, un dels meus fills em va dir: “Mira, el que et passa a tu amb Fátima”. I té tota la raó.

Imatge via Pinterest

Avui vull presentar-vos “El vuelo de Dani”, un compte d’Instagram on una mare mostra el seu dia a dia amb el seu fill i explica, de manera meravellosament emotiva, com cada avanç que per a la resta de mortals pot resultar insignificant, en Dani es converteix en un repte de superació en la seua vida.

https://www.instagram.com/elvuelodedani/?hl=es

Per un món més comprensiu on el respecte sigue la base de les nostres relacions i la convivència sigue harmoniosa valorant la diversitat com un pilar en el que sostenir-nos com a societat.

Imatge via Pinterest

Per cert avui també és 2 d’abril: Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme

16 de maig?

Del rosa, diuen que és el color de l’amor, diuen que és el color de les xiques, els xiclets són de color rosa, parlem que la vida es de color de rosa quan tot va bé i estem feliços però, el rosa també es vincula amb una malaltia que trastoca la vida de les persones i que, moltes vegades, es vincula amb la mort.

Imatges via Google

Entre 1904 i 1907, Picasso va realitzar una sèrie de quadres que es vinculaven amb aquest color i que tothom coneix amb la seua etapa rosa encara que estic segura que n’hi ha més gent que coneix la seua etapa anterior: la blava, on el pintor representava figures marginals amb mirades plenes de tristor i melangia en els seus llenços.

Imatges via Google

En l’etapa rosa, en canvi, l’artista canvia eixos protagonistes amb mirada trista i gèlida i se centra en la figura femenina i en persones que es dediquen al món del circ. Coincidència o no, l’ús dels colors càlids es produeix quan Picasso descobreix “el seu primer amor”. Durant aquesta època, el pintor viu en el barri de Montmartre en París on hi ha un circ instal·lat a prop. En ell trobarà la font d’inspiració per a algunes de les obres d’aquest període.

Imatges via Google

Veient aquestes dues etapes, abans que l’artista s’iniciés en el cubisme, ens adonem de com a través del color, podem expressar les inquietuds que tenim en cada moment. Perquè les persones passem per moltes etapes i moments en la nostra vida. Alguns queden en el record per la intensitat d’allò viscut i l’alegria d’haver-ho experimentat i d’altres que, quan es recorden, produeixen dolor perquè ens rememoren persones que ja no estan o fets que ja no podran tornar a passar.

Imatges via Pinterest

Quan la meua iaia va morir, em solia vestir amb colors foscos i, quan veig fotos d’eixa època, quasi no em reconec. Veig la mirada trista i perduda de l’etapa blava de Picasso però, fent un recorregut per la meua vida tinc moments més “rosa” que compensen els mals moments.

Me’n recordo que quan feia el CAP, vaig anar a fer pràctiques a un centre de secundària de Meliana en el que treballava el meu professor de Taller de Disseny Gràfic de la Universitat. Estaven donant les escales monocromàtiques i una alumna, quan jo anava a dir que entre el blanc i el negre n’hi ha gris, se’m va avançar i va contestar: “rosa”. I sempre ha sigut una frase que, en certs moments, recordo perfectament i solc repetir-la per a mi mateixa: “Isabel, entre el blanc i el negre, n’hi ha rosa”. Perquè al final, som nosaltres els que decidim amb quin color veure la vida...

Per cert avui també és 9 abril: Dia Internacional del Rosa

14 de maig?

Cada vegada me n’adono més que la vida és com una “nòria”, de vegades estàs dalt de tot i gaudeixes d’unes vistes impressionants que fan que et tremolen les cames de pura emoció i, d’altres, et trobes tocant amb els peus a terra i te n’adones que tot no és com et pensaves.

Aquest símil els l’explico als meus fills quan han tingut un mal dia o, millor dit, quan algun moment del dia no ha anat com esperaven i se’ls ha emmascarat de negre la resta de coses positives a tenir en compte d’eixe dia.

Judith Clay

Sempre m’ha agradat tot allò que ha de veure amb l’Art (cine, teatre, museus, poesia, titelles...) perquè crec que és molt important saber expressar-nos com a éssers humans que som i mostrar al món les nostres inquietuds i anhels i així, d’aquesta manera, compartir-los.

Anar cada any al MUT per a mi és motiu d’alegria perquè, durant un cap de setmana, connecto amb les vides d’altra gent que conta històries en les que sempre deixa una empremta personal i a través de les quals podem reflexionar sobre la vida. Per un moment, ens oblidem del ritme frenètic d’aquesta societat i ens capbussem en les xicotetes coses de la vida, assaborint rialles de complicitat, llàgrimes de tristor o alegria, cares de sorpresa o mirades de temor per despertar inquietuds i/o neguits que estaven adormits.

Imatge de Juan Vicent: Festival MUT 2022. Actor: Pau Palau

Des de fa tres cursos, un grup de professorat fem tècniques de teatre una horeta a la setmana i per a mi són moments de PURA vida. Per què comparteixes espai amb altres companyes de feina en un ambient més distès, perquè les rialles formen part de l’aprenentatge i durant el temps que estem juntes ens permetem el “luxe” de tornar a jugar com quan eren menudes i descobrir la importància de la infantesa com a font d’aprenentatge.

Pipi Calzaslargas

Per un món ple de rialles i il·lusió que ens acompanye, que ens face més lliures i contrareste aquells moments de tristor que també formen part de la nostra vida.

Imatge: Isabel Cogollos.

Per cert avui també és 19 abril: Dia Mundial del Circ