72 kilos

Avui vinc a mostrar-vos com podem contar moltes coses a través de dibuixos senzills. De vegades, la simplicitat de les formes fa que el missatge sigue més directe i clar, demostrant-nos que no és necessari buscar llenguatges carregats i artificiosos per a expressar-nos.

Imatge de Óscar Alonso

En l’àmbit de la il·lustració existeixen tants estils com persones que realitzen dibuixos. Cada persona porta un bagatge de vida a les seues esquenes que ajudarà a configurar eixe estil personalitzat que després veurem reflectit en les seues obres. Totes ens deixem “influenciar” (en el bon sentit de la paraula) pel que llegim, pel que veiem, pels llocs on viatgem i, sense adornar-nos-en, ens anem nodrint de totes aquestes experiències. Un llibre ens pot canviar la manera de pensar, un viatge ens pot canviar la manera de veure la vida i un dibuix ens pot ajudar a reflexionar sobre les nostres relacions personals i, perquè no, com és la nostra existència.

Imatges de Óscar Alonso

L’altre dia vaig començar una sèrie d’entrades amb tutorials molt fàcils per a que us animeu a començar a dibuixar. En un principi, és una manera de trencar la mà i veure que sí que és possible aprendre a expressar-vos amb imatges igual que ho feu quan escriviu una redacció o una història.  Els dibuixos que esteu veient en aquesta entrada han estat realitzats per Óscar Alonso, més conegut com “72 kilos”, i com podeu comprovar, a través de línies i molt de color, realitza il·lustracions que parlen de coses tant quotidianes com les emocions que experimentem en el nostre dia a dia.

Imatges de Óscar Alonso

Amb unes línies discontínues negres que formen masses irregulars es creen diferents paisatges i ambients en el que es parla de la importància d’ajudar els altres o de la necessitat de viure amb tranquil·litat en un món ple de soroll.

Imatges de Óscar Alonso

Els personatges que apareixen, diminuts i de color negre, semblen formiguetes en un món que sovint se’ns fa molt gran. Són imatges molt expressives on els personatges reflexionen d’una manera molt natural sobre aspectes emocionals de l’ésser humà.

Imatges de Óscar Alonso

Així que us animo a seguir practicant per a que trobésseu una manera diferent d’expressar-vos amb la que gaudir del vostre temps lliure.

Imatge de Óscar Alonso

Per cert, aquestes imatges us haurien de recordar a un espot publicitari que s’està emetent per TV. Sabeu quin és?

Ens veiem en la pròxima entrada!

Aprenent a dibuixar...

Quan era menuda, un dels meus somnis era fer pel·lícules de dibuixos animats. Quan veia les pel·lícules Disney, li deia a ma mare que jo, algun dia viatjaria a Estats Units i formaria part dels dibuixants d’aquesta empresa. Ma mare somreia i, encara que crec que pensava que no ho faria, no deia res mentre jo li repetia que ho aconseguiria. Els meus somnis van anar canviant i, després de comprar-me diversos llibres per a aprendre com dibuixar còmics i personatges animats, vaig acabar fent Belles Arts.

Imatges via Google

Estic cansada de sentir que la imaginació i la creativitat són exclusives d’estudis estrictament artístics i tampoc m’agrada sentir: “Jo no sé dibuixar” perquè, en el fons, hi ha moltes coses que no sabem fer i això no significa que mai les farem: naixem sense saber caminar, sense saber anar en bicicleta, sense saber inflar un globus, sense saber fer bombolles, sense saber fer galetes però, amb el temps, aprenem a caminar, aprenem a anar en bicicleta, aprenem a inflar un globus, aprenem a fer bombolles i aprenem a fer galetes. Invertim un temps de la nostra vida a aprendre coses i, amb el dibuix, succeeix el mateix.

Imatges via Google

El que passa és que en l’escola no se’ns ensenya a dibuixar perquè és dóna per suposat que per a saber, has de tenir una predisposició a que se’t dona bé i això és una gran errada.  Igual que el professorat de matemàtiques ens ensenya a fer equacions de 2n grau i el professorat de llengües a analitzar una oració, el professorat d’Educació Plàstica i Audiovisual pot ajudar-nos a dibuixar. La única diferència, encara que massa gran, és que mentre les matemàtiques i les llengües ocupen un espai dins del model educatiu des que som ben menuts, l’Educació Plàstica i Audiovisual es converteix en una  “pinta y colorea” i, amb un poc de sort, es realitzen unes manualitats que, amb una hora setmanal, no poden desenvolupar-se tal i com s’hauria de fer.

Imatges via Pinterest

Cada any, quan comencem la part més artística de l’assignatura, sempre em trobo amb l’alumnat que ha interioritzat tant que és negat per la dibuix i pintar que, malgrat unes indicacions clares i concises, és incapaç de treure el seu potencial perquè la seua ment ha estat entrenada a dir-se de manera continuada que “Dibuixar no és el seu”.

Així que he decidit anar mostrant-vos una sèrie de tutorials molts senzills on, pas a pas, es veu de manera molt visual com podem aprendre a dibuixar animals, objectes, flors inclús paisatges. Crec que és una manera molt divertida i amena de començar a practicar el dibuix i d’anar perdent la por a eixe “No sé” que, de vegades, tenim tant interioritzat.

Cada setmana penjaré una proposta a veure que us sembla. He decidit que, com que estem en estiu, començarem amb un gelat.

Imatge via Pinterest

Podeu practicar i si teniu algun aniversari a la vista, podeu fer una targeta personalitzada que a bon segur triomfarà...

Imatge via Pinterest

Ens veiem en la pròxima entrada!

Happiness

“Estar al dia” és una frase de molta actualitat en el temps que vivim. De fet, juntament amb “anar a la moda”, són dues exigències perverses que acompanyen a la societat del moment però, vaig a centrar-me en la primera d’elles perquè, si comencem a parlar de moda, no acabem...

En un món on estem tant connectats gràcies a les noves tecnologies i on podem obtenir informació de qualsevol lloc del món en qualsevol moment, ens perdem en el consum il·limitat d’imatges i sons que entren en les nostres vides sense quasi permís: a través de les notícies de la televisió, la ràdio o els vídeos que ens ofereix el nostre mòbil. Són productes audiovisuals que, en un principi, no hem escollit veure ni sentir i que ens acompanyen en el nostre dia a dia com si fora de vital importància “estar al dia” . Però, la realitat és ben diferent: som esclaus dels continguts que se’ns ofereixen contínuament i, malauradament, ni tan sols som conscients...

Il·lustració d'Steve Cutts

I això és el que m’ha passat a mi avui. Mirant l’Instagram, m’ha sortit una publicació en la que es mostraven una sèrie de vídeos de l’artista Steve Cutts que m’han fet reflexionar sobre el nostre ritme de vida i del que ens perdem en el camí...

En un dels vídeos, “Are you lost in the world like me?”, amb uns dibuixos que ens recorden a l’estètica dels dibuixos dels anys 30 i 40, apareix un xiquet que es troba a soles en un món d’adults que es perden entre pantalles.

Imatges via Google

Són imatges en blanc i negre on la simplicitat de les formes deixa veure de manera molt clara que succeeix en el mon cada dia.  

Imatge del curtmetratge "Are you lost in the world like me?" d'Steve Cutts

Si voleu veure el vídeo, aquí teniu l’enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=VASywEuqFd8&t=2s

Trastejant més en l’obra d’aquest il·lustrador, he trobat un curtmetratge de l’any 2019 titulat “Happiness” en el que l’autor parla de quina manera desesperada busquem la felicitat en allò material que ens envolta. Els personatges són rates i, al veure-les, no puc deixar de pensar en el conte “El flautista d’Hamelin” en el que les rates es deixen enlluernar per la música del flautista i, sense qüestionar allò que senten, acaben ofegades en un riu. 

Imatge via Google

En aquest curtmetratge, les protagonistes són rates que porten la vida dels humans. Amb música d’òpera de fons (Carmen – Habanera de Bizet), les imatges que es succeeixen al llarg d’aquest curtmetratge de manera frenètica, donen què pensar.

https://www.youtube.com/watch?v=e9dZQelULDk

La reflexió i la crítica són molt necessàries en les nostre vides perquè ens aporta criteri per discernir entre allò que val la pena o no i, al decidir què volem veure i escoltar, en realitat ens tornem més lliures i més feliços. Necessitem temps per parar, deixar de córrer i observar allò que ens envolta per a ser conscients d’aquelles coses que no ens agraden i així poder-les canviar.

Ens veiem en la pròxima entrada!

UN ANY MÉS, CELEBREM LA DIVERSITAT

Com cada any, el dia 28 de juny, se celebra el dia de l’orgull LGTBI. Com cada dia, hi ha persones que no poden mostrar-se tal i com són perquè altres NO respecten la diversitat sexual i de gènere de la nostra societat. 

Totes i tots formen part d‘una societat en la que ningú hauria de ser superior als altres, en la que s’hauria de treballar de manera conjunta per deixar un món millor. On la creativitat i la imaginació formaren part del nostre dia a dia, on compartir les idees fora una necessitat i on l’amor fora la base de les nostres relacions amb tot el que ens envolta.

Imatge via Pinterest

Enguany he trobat un vídeo de Javier Ambrossi que explica molt clarament com se senten les persones que no entren dins de les “normes establertes” i m’agradaria compartir-lo amb vosaltres per fer més visible el que es perden pel camí mentre creixen i intenten trobar el seu lloc en aquest món.

https://www.youtube.com/watch?v=XghWWVxHGWY

Però no tot està perdut... Afortunadament, hi ha persones que aposten per aquesta diversitat i son capaces de tenir una mirada oberta i receptiva. En aquest cas, vull mostrar-vos les mirades de part de l’alumnat del meu centre. Des d’aquí donar-los les gràcies per haver prestat la seua mirada a aquest projecte i representar allò que haurien de ser les generacions del futur: empàtiques, respectuoses, diverses i orgulloses de tot el que són.

Ens veiem en la pròxima entrada!

Per un 23 d'abril tot l'any!

Avui dia del llibre, em reafirmo en la necessitat de cuidar-nos no només a nivell físic sinó també a nivell espiritual. Perquè, com ja he comentat en nombroses ocasions “som el que veiem” però també “som el que llegim”.

Imatge de Liniers

Des de menuts aprenem del nostre entorn més pròxim. Primer ho fem amb la nostra família. Després amb les nostres amistats. Ho fem en el parc quan interaccionem amb altres xiquetes o xiquets i també en l’escola, l’institut, la universitat i el nostre lloc de treball.

Aprenem de tot allò que ens envolta i som com a esponges, ho absorbim tot: allò que veiem, allò que observem i, com no, allò que llegim. De vegades, ho fem de manera conscient i, d’altres, ni tan sols ens adonem perquè aprenem a través de l’exemple i el fer d’altres persones que tenim al nostre voltant.

Els llibres són una font d’aprenentatge meravellosa i s’exerceix de manera conscient en el moment que obrim un llibre. Tan se val si són contes, còmics, novel·les gràfiques, novel·les literàries, poesia, obres teatrals, etc... A través de les seues pàgines ens endinsem en històries, ens posem en la pell dels personatges inclús, podem trobar en certes pàgines alguns retalls d’experiències de la nostra vida.

Avui, he descobert a Enriqueta. Una xiqueta que em fa tornar a la meua infantesa i treu la meua part més juganera i somiadora. Ella es descriu de la següent manera:

Imatge de Liniers

L’he descobert gràcies a Carolina, una amiga que viu en Mallorca i que m’ha enviat la següent tira còmica a través del whatsapp i, de seguida, he pensat en vosaltres i compartir-la en el bloc.

Imatge de Liniers

A continuació, us mostro algunes de les historietes d’Enriqueta per a que vegeu que li passa quan obri un llibre...

Imatge de Liniers

Imatge de Liniers

Imatge de Liniers

Imatge de Liniers

Imatge de Liniers

Imatge de Liniers

L’autor d’aquesta xiqueta tant imaginativa és Liniers, un il·lustrador argentí entre els seus treballs, destaquen les tires còmiques publicades en premsa. De fet, si voleu veure alguns dels seus treballs, en aquest enllaç torbareu les tires còmiques que publica cada diumenge en el periòdic EL País. Us deixo l’enllaç per si voleu pegar-li una ullada als seus dibuixos. Jo de moment, ja tinc una cosa més  que afegir al meu llistat de coses pendents: cercar llibres sobre Enriqueta.

https://elpais.com/autor/ricardo-liniers-siri/

Imatge de Liniers

FELIÇ SANT JORDI!

FOTO PROJECT: Dia 10

 

LA HISTÒRIA DE JAN

Segurament, alguna vegada, haureu sentit o, millor dit, haureu vist aquesta frase en algun post o stories d’alguna de les xarxes socials que utilitzeu: “Los abuelos deberían ser eternos” . És una frase molt emotiva perquè totes hem tingut iaies i iaios amb els quals hem compartit moments de la nostra vida, sobre tot en la infantesa. Les persones més afortunades poden presumir de tenir-los encara prop malgrat la seua avançada edat i ens recorden, als que ja no els tenim entre nosaltres, la seua absència experimentant eixa felicitat “robada” que el pas del temps ens ha llevat. Ens queda recordar-los, mirar fotos amb eixa tendresa de les primeres vegades i mantenir-los vius a través del nostre dia a dia.

isabelcogollosferrer©2023

Doncs, aquesta frase que a simple vista és meravellosa i que tothom voldria que fora certa, per a mi és queda curta perquè no podem restringir l’eternitat tan sols a elles i ells ja que hi ha moltes altres persones en el món que haurien de ser ETERNES. Persones que amb la seua experiència ens ajuden a veure les coses amb una altra perspectiva, persones que amb els seus coneixements sobre una determinada matèria ens ajuden a millorar la nostra qualitat de vida, persones que deixen un món millor del que s’han trobat i Bernardo Moll és una d’eixes persones.

Imatge via Google

Ahir em vaig assabentar de la seua mort. Per a moltes de vosaltres, estic segura que no sabeu qui és. Si us soc sincera jo no el coneixia pel seu nom sinó més bé per un documental que va realitzar l’any 2016 titulat “La historia de Jan”. I el fet de no saber el seu nom, em fa plantejar-me i reflexionar algunes coses de les quals parlo amb el meu alumnat de Cultura Audiovisual.

Imatge via Google

Últimament les televisions i plataformes digitals com ara Netflix ens ofereixen, com ho ha fet sempre la publicitat, “productes” per tal d’atreure el major nombre de consumidors. Els documentals o “docuseries” (el terme que més escoltem últimament) són produccions audiovisuals que tracten sobre la vida d’alguna persona que és coneguda per la multitud per la professió que exerceixen. Així, ens trobem documentals que ens relaten la vida de futbolistes, actors, cantants i perquè no influencers. I els nostres cervells comencen a emmagatzemar dades com ara que si tenen una mitjana de 150 bosses en el seu armari,  que si es gasten 95 euros en llaminadures en un dia o si li regalen 3 cotxes a la seua parella per al seu aniversari. I la pregunta que em faig és: I això què aporta a la meua vida?

En canvi, hi ha altres documentals que commouen, que mostren una realitat que, tal vegada, s’assemble més a la nostra vida o ens recorde a la d’alguna persona que coneixem i que la seua visualització ens forme com a persones, ens fa créixer, plantejar-nos temes, aprendre coses noves i nodrir-nos com a éssers humans i això, creieu-me, no té preu. Si volem que la societat evolucione, hem d’acceptar que una vegada arribem a aquest món, una de les nostres funcions és millorar-lo i la nostra manera de pensar, d’actuar i de SER seran decisives per a que això passe.

És per aquesta raó que avui volia parlar-vos d’un pare (cineasta) i d’una mare (actriu) que un 4 de novembre de 2009 van donar la benvinguda a aquest món al seu fill (Jan) que va nàixer amb síndrome de down. Després del diagnòstic, Bernardo va escriure durant 5 anys en un bloc el seu dia a dia amb Jan i també va gravar escenes quotidianes amb una càmera HD que li van demanar als Reis Mags i, amb tot aquest material, van fer una pel·lícula perquè com bé explicava Bernardo:

“Hi ha molta temor a allò que es desconeix. He vist com la gent mira a Jan, moltes vegades amb pena, i això que ell no té uns trets excessius. M’agradaria que la pel·lícula servira per a que el públic veja que no passa res, que li pot passar a qualsevol i que es tracta d’una història de superació i acceptació”.

Aquesta entrada d’avui és un homenatge a un pare que, amb la seua existència, sens dubte, ha deixat un món millor per a totes i tots.

Si voleu veure la pel·lícula està disponible de manera online en la plataforma de RTVE. Aquí us deixo l’enllaç:

https://www.rtve.es/play/videos/somos-cine/historia-jan/6458298/

Ens veiem en la pròxima entrada!