Una estrella més...

Fa 2 mesos que m’acompanya una altra estrella des del cel... Era tant bona persona. D’aquella gent que, abans que ho diguésses, ja t’ajudava. Persona de família humil com jo. Amb uns valors ferms que aplicava a tot allò que feia i que transmetia a tota la gent que l’envoltava. Treballadora incansable, sempre tenia bones paraules i gestos quan els necessitàvem, sense esperar mai res a canvi. Així era ella.

Companyes de despatx, colze amb colze, gestionàvem el dia a dia i sempre hi havia moments per a riure i treure alguna cosa positiva de tot el que passava. Al veure-la entrar amb les seues gorres de llana, boines i bufandes, notaves eixa personalitat tant seua i, encara que era modesta i discreta, la gent que l’estimàvem sabíem de la seua essència i de com brillava a pesar de les circumstàncies. Una essència amb la que impregnava la gent que l’envoltava i que ens feia sentir més segurs.

Imatge via Pinterest

Ella és un dels regals que em va donar Mallorca perquè, qui m’anava a dir l’any 2006, que una trucada de telèfon m’anava a canviar tant la vida com per a deixar-ho tot i anar-me’n a viure a una illa.

Una illa que m’ha regalat persones meravelloses que m’han donat moments inoblidables i que, malgrat la distància que ens separa, sempre formaran part de mi i tindran un lloc en el meu cor.

Imatge via Pinterest

Un cor que irradia felicitat per haver-la tingut com amiga i, alhora tristor, per no poder sentir mai més la seua veu. Eixe “compi” que em traslladava a totes eixes hores que vam passar juntes en l’institut, eixe “compi” que em deia quan li contava a través del telèfon eixes penes (que tots tenim) i que només compartim amb eixes persones amb les quals hem establert un clima de confiança tant fort, que som capaços de mostrar-nos tal i com som sense importar mostrar la nostra feblesa. Eixa era la meua Gabriela.

Imatge via Pinterest

Ara ja tinc una estrella més que em cuida des del cel. Un cel que hauré de començar a mirar molt més a partir d’ara, per a conscienciar-me que la vida va més enllà d’eixe ritme frenètic del dia a dia que ens engoleix i no ens deixa gaudir d’allò més important de la vida: eixes persones que apareixen en la nostra vida per a donar sentit als nostres dies.

Imatge via Google

Quan em ve la seua veu a la ment, em sento culpable de no haver-la cridat un poc més els darrers mesos d’aquest curs escolar. Sempre ens penedim de les coses quan la gent se’ns en va, quan ja no hi ha solució. Em quedo amb totes vegades que li vaig dir que la volia, amb totes les rialles de les nostres converses i sé, que ara, segurament des d’eixe cel, em dirà: “Ná...No te preocupes compi. Sé que estás atareá con mis sobrinitos”.

Una vegada més, Gabriela, vull recordar-te aquesta frase tant nostra:

“Gabriela, bombón, molas mogollón”.