VIURE o SOMIAR?

LLIBERTAT... quina paraula tant bonica pel que significa i, alhora, tant grapejada per la gent que la utilitza però no la practica.

Des que naixem la nostra vida es cataloga per etapes diferenciades: infantesa, adolescència, adultesa i ancianitat. És una manera clara de classificar-la però, en la maduresa que ens va proporcionant l’edat, es quan tornem la vista arrere i eixes etapes, ja passades, comencen a diluir-se i difuminar-se darrere un anhel de recuperar certa part del passat.

De la meua adolescència recordo moltes coses. Una d’elles és la quantitat de pel·lícules que vaig visualitzar. Pel·lícules de tot tipus. Encara que les de caire romàntic eren les que més triomfaven, també mirava pel·lícules d’altres temàtiques. Quan començava l’estiu i ja s’havien acabat les classes d’institut, anàvem al vídeoclub a agarrar pel·lícules i ens en anàvem a casa de la meua amiga Karina a veure-les. Recordo eixos moments com si foren ahir...

Imatges via Google

Però, no tot s’acabava en la pel·lícula. Després ens compraven la BSO, primer en disc de vinil i després ja en CD, i podíem escoltar les seues cançons “en bucle” rememorant la història que en ella se’ns havia contat. Amb les escenes que més ens havíem agradat, deixàvem volar la nostra imaginació al quedar-se impreses en la nostra retina certes imatges de la pel·lícula que ens havíem arribat, literalment al cor.

Amb l’efervescència de tot el que suposava l’adolescència, ens gitàvem damunt el llit i ens convertíem, de manera totalment il·lusòria, en les actrius i actors protagonistes de la història esperant l’arribada d’eixe “gran amor” que es colés en les nostres vides i que les convertira de color de rosa però, en eixes històries també hi havia espai per a ensenyar-nos valors i fomentar una valentia que més tard apareixeria quan es necessitava en situacions reals.

A mi, personalment, el fet de veure certes seqüències on els protagonistes aconseguien els seus objectius, era un al·licient per tal d’aplicar-lo a la meua vida real i perseguir d’aquesta manera els meus somnis i així, convertir-los en una realitat. A més a més, el fet que les actrius i actors mostressen la seua disconformitat davant les injustícies per a mi era un acte revolucionari amb el que demostrar el descontent sobre aquelles coses que s’havien de canviar.

L’any 1984, un jove Kevin Bacon, va protagonitzar una pel·lícula on el ball era el tema principal. Un jove “descarat”, diferent i amb les idees molt clares, arriba a un poble on la gent té prohibit ballar en públic... Suposo que ja us imaginareu que, amb la descripció que he fet del protagonista, ell no desistirà en el seu interès de tornar el ball a les vides dels habitants del poble d’Oklahoma on ha anat a parar.

Imatge via Google

Tal vegada, els més joves no heu vist aquesta pel·lícula però, n’hi ha d’altres on el ball és el fil conductor d’alguna història què contar. Sempre m’ha agradat ballar. Crec que qualsevol manera d’expressió, sigue oral, escrita o gestual, és necessària i innata en l’ésser humà. Ballar va més enllà d’expressar-nos lliurement a través del cos, ballar significa mostrar-nos tal i com són expressant a través del moviment les nostres emocions, sense que ningú ens haja de vindre a jutjar per com ho fem ja que és una forma d’expressió personal i singular, amb la que cada persona transmet un mon interior ple d’inquietuds i il·lusions que el fa únic i amb una determinada personalitat.

En la pel·lícula Billy Elliot, un xiquet d’onze anys mostra l’amor pel ball i el seu desig de convertir-se en ballarí professional. Fins aquí podem pensar que tot bé. Un xiquet que té una afició, somnis i inquietuds però, de vegades, les coses es compliquen per causes externes a la pròpia persona. Totes i tots vivim en societat i això significa que hem de conviure i aquí és on la cosa es comença a embolicar. Persones, amb diferents necessitats i les seues pròpies particularitats, s’entremesclen en un embull humà on no tots estan disposats a respectar eixa diferència que ens fa úniques en el món i que enriqueix la nostra societat.

Imatge via Google

Massa gent acostumada a voler pertànyer a un grup (Ho fem des del moment que naixem i s’emfatitza durant l’etapa de l’adolescència quan busquen eixe sentiment de pertinença a un grup mentre, al mateix temps, estem creant la nostra pròpia “personalitat”) quan en realitat ja ho som però, ens queda una tasca pendent: respectar la diversitat.

Imatge via Google

De vegades, els estereotips i rols de gènere estan tant assumits de manera inconscient, que és molt difícil identificar-los per a poder-los canviar. Estan tant arrelats en les creences de les que ens nodrim a nivell familiar, d’amistats i d’altres referents que tenim, que es molt difícil reconèixer-los, qüestionar-los i trencar-los si realment no tenen res que aportar.

Imatge via Google

Dissabte es va celebrar, com cada 28 de juny, el Dia de l’Orgull, una data en la que es reivindica públicament la diversitat sexual. Un dia en el que es dona visibilitat a uns drets com a ésser humans que, en ocasions, estan vilipendiats i menyspreats per aquella gent que no accepta la pluralitat. Encara hi ha persones que han d’amagar el seu amor i encobrir la seua manera de ser públicament per tal d’evitar possibles agressions que poden acabar molt mal, com en el cas de Samuel Luiz Muñiz, el jove que va morir en a Coruña el 3 de juliol de l’any 2021. A base de potades en el cap, la última cosa que va escoltar abans de morir va ser: “Maricón de mierda”. Ningú es mereix un final com el que ell va tenir per la seua condició sexual. Tenia molta vida per davant...

David Oller (Europa Press)

Cada dia, persones com Samuel són agredides verbalment o físicament per la seua condició sexual i la meua pregunta és: per què no poder VIURE lliurement i deixar de SOMIAR en un món que ja hauria de ser REALITAT?

 

Per cert, avui també és 30 d’abril: Dia Mundial de la Dansa

I avui també és 28 de juny: Dia Internacional de l’Orgull

I tots els dies que, malauradament, haurem de seguir visualitzant

perquè ENCARA queda molt per treballar...

MOLTS D'ANYS!

Em passo per aquí per a reprendre un costum que fa dos anys se m’ha oblidat i és felicitar als meus fills en el dia del seu aniversari en el bloc.

Cada any que passa, l’aprenentatge és més gran al vostre costat. Educar no és una tasca fàcil i cada dia és un repte que he d’assumir però, la vostra existència fa que millorar-me com a persona sigue un dels objectius en la meua vida.

Per molts anys més al vostre costat.

Feliç 12è aniversari!

Per més qualitat humana en el món

Avui em passo per aquí per a dedicar-li una entrada a una persona molt especial. No és cap membre de la meua família ni tampoc una amistat propera. No és una persona mediàtica. No és escriptor. No és youtuber. No és presentador de televisió. No és periodista. No és actor. No és humorista. No és esportista d’elit però, sí que és un vertader INFLUENCER.

Jesús Sánchez Etxaniz

És d’eixes persones que van deixant la seua petjada cada dia en allò que fan i que, amb la seua professió, proporcionen el caliu que els malalts i les seues famílies necessiten en el moment més complicat. El seu equip i ell tenen una gran qualitat humana que demostren acompanyant amb la seua assistència pal·liativa a les xiquetes i xiquets que, desgraciadament la vida se’ls queda massa curta, per culpa del càncer.

Avui, mentre desdejunava, he sentit en la ràdio com aquest pediatra havia sigut “amonestat” pels seus superiors per haver emprat recursos de l’hospital fora de l’horari estipulat de dilluns a divendres no festius de 8h a 15 h al qual es limita l’atenció de serveis pal·liatius als infants.

Un dels titulars que he llegit és molt dur però, ho diu tot:

Crec que és el titular amb més sentit i coherent que he llegit des de fa temps. Ni que les persones poguerem decidir quin és el moment per a venir al món i quan hem de partir...

Davant la injustícia de tot el que ha passat i el mal tràngol que aquest professional sanitari està sofrint ja que a hores d’ara està de baixa laboral, em quedo amb tot el suport d’aquelles persones que són com ell, persones amb qualitat humana, que es posen en la pell dels altres i que entenen que la vida és acompanyar i sostenir amb les mans a aquelles persones que ho necessiten en un moment determinat sense importar ni el dia ni l’hora.

Des d’aquí donar les gràcies a tota eixa gent amb la que ens creuem cada dia i que ens facilita la vida sense demanar res a canvi.

Per cert, avui també és 7 abril: Dia Mundial de la Salut

30 de maig?

Amb aquesta entrada finalitzem una sèrie d’entrades en les quals s’ha reflexionat sobre diferents temes que ens afecten com a societat (encara que n’hi ha molt més) i que haurien de ser visibles tots els dies de l’any. Per què cada dia compta i cada cosa que fem en pro “eixes dates” que es commemoren ajuden a millorar-nos com a societat.

Il·lustració de David Álvarez

Malgrat ser la última entrada d’aquest projecte, aquest dia ha estat present en cadascuna de les entrades publicades així com en el meu dia a dia com a mare i com a docent perquè, jo soc de les de pegar-li la volta a les coses i no només una vegada, si no les que face falta. El meu alumnat, al finalitzar el curs, ho té molt clar perquè són capaços de veure la seua evolució en l’assignatura a través de les diferents activitats realitzades i veuen com eixes anotacions de “pega-li una volta” en l’elaboració dels dissenys tenen el seu sentit i han generat el seu fruit: la capacitat de crear, de pensar, de raonar i reflexionar sobre allò que fem al llarg de la nostra vida.

Il·lustració de David Álvarez

Aquesta setmana he estat parlant justament de la necessitat de ser reflexius i exercir el nostre dret i obligació a emprar la nostra capacitat de raciocini com a éssers humans que som per a millorar-nos com a persones. Allò que ens diferencia de la Intel·ligència Artificial és el nostre intel·lecte. Hem d’aprendre a raonar i posar l’ànima en allò que fem perquè és aquí on radica la diferència entre el que fem nosaltres i el que fan les màquines. I és aquí on la qualitat dels nostres pensaments i les nostres accions són els que poden generar grans canvis en la societat.

Il·lustració de David Álvarez

Com diu Ramón Bayés: “La vida es cambio. La vida es búsqueda. La vida es camino. Lo importante no es llegar a Ítaca, lo importante es el viaje. El viaje es lo que depende de nosotros. Que sea un viaje consciente, que sea un viaje lleno de aventuras, que sea un viaje lleno de experiencias de todo tipo. Por eso, el profesor siempre tiene que sembrar, porque no sabe si su grano o el grano que intenta dar caerá en buena tierra o no y, a veces, puedes cambiar la vida de una persona en diez minutos.”

Il·lustració de David Álvarez

S’aproxima el final de curs i em sento molt orgullosa de tot el temps que he compartit amb el meu alumnat perquè l’aprenentatge ha sigut recíproc i bidireccional. Com a docent, la meua funció és ensenyar però, també aprendre i aprenc moltíssim al vostre costat.

Il·lustració de David Álvarez

Ara ve un temps de descans necessari  però, estaré expectant a l’inici d’un nou curs per a poder tornar a ensenyar al meu alumnat el “pega-li la volta” que tan ens fa falta com a societat.

Il·lustració de David Álvarez

Per cert avui també és 5 d’abril: Dia Mundial de la Consciència

Ens veiem en la pròxima entrada!

28 de maig?

NO m’agraden les bromes. De fet, en classe, m’agrada preguntar al meu alumnat que em diguen exemples de bromes que fan gràcia tant al que les fa com al que les rep. En la majoria d’ocasions, se solen quedar sense resposta perquè, si ho pensem un poc, hi ha poques bromes en les quals la burla que produeixen certs comentaris facen gràcia al destinatari d’eixes paraules.

Quan jo anava a escola la paraula “bullying” no se sentia però, l’assetjament escolar existia igual. Si portaves ulleres era un problema, si sorties a la pissarra i feies bé un exercici era un problema, si en classe d’Educació Física no se’t donava bé alguna pràctica era una problema, si havies de fer un treball en grup era un problema, si estudiaves i treies bones notes era un problema, si donaves una opinió diferent a la resta de la classe era un problema, si la teua roba no era de marca era un problema, TOT era un problema.

Imatge via Pinterest

I el problema, amb el temps, te n’adones que no el tens tu, el tenen els ALTRES.

Una persona porta ulleres perquè les necessita per a veure correctament i ja està. En l’actualitat, ja n’hi ha estudis en els quals es preveu que en l’any 2050 la meitat de la població sofrirà miopia sent una de les causes la excessiva exposició a les pantalles.

Una persona quan surt a la pissarra a fer un exercici és per a fer-lo el millor possible i que la resta de la classe pugue corregir-lo atenent a les observacions que realitza el professorat sobre el procés realitzat per tal de resoldre’l.

Una persona pot fer Educació Física i que cert esport o pràctica realitzada no li surtigue a la primera i això no hauria de ser un entrebanc sinó més bé una una prova de superació quan ho aconsegueix.

Una persona ha de poder realitzar un treball de grup en una determinada assignatura respectant la seua manera de ser i no ser rebutjada per no tenir “afinitats” amb la resta d’integrants del grup.

Una persona té dret a treure bones notes per a tenir un bon futur sense que ningú la rebutje pel simple acte de voler aprendre.

Una persona té dret a donar la seua visió i opinió del tema sense haver de ser menyspreada per no compartir el mateix sentir que la resta.

Una persona pot anar vestida com pot o com li dona la gana sense haver de sentir-se observada per un determinat grup que imposa l’estil i la moda que impera en un determinat moment.

Una persona pot anar en botes d’aigua perquè plou, no vol banyar-se els peus i refredar-se i això no es motiu per a ridiculitzar-la.

Imatge via Pinterest

I jo em pregunto, quants INVISIBLES hi ha pel món. Quantes personetes ferides per companys i companyes, divaguen plenes d’inseguretat pels carrers: MOLTES. Personetes meravelloses amb les seues particularitats, amb la seua manera de ser, amb un somriure que intenta dissimular la tristor que porten en el seu cor per comportaments aliens a elles. Jo vaig ser una d’elles.

En la meua època el bullying s’aturava quan sorties de l’escola o l’institut perquè, quan arribaves a casa, tenies el teu refugi. Els caps de setmana eren un bàlsam per a desconnectar de l’aula i recuperar forces per a una nova setmana.

Imatge via Pinterest

Què hem fet com a societat per a solucionar aquest problema?

Quins patrons s’estan repetint en les generacions que fa que aquest tema no s’erradique i s’accentue encara més pel tema de les xarxes socials?

Imatge via Google

Què podem fer cadascun de nosaltres, com a membres de la societat, per tal d’afavorir un ambient de respecte on cadascú sigue com vullgue mentre no face mal a ningú?

Quins valors estem inculcant per a que ningú se senta discriminat, inferior o amb l’autoestima tan baixa que vulgue tornar-se INVISIBLE?

Imatge via Google

Per cert avui també és 2 de maig: Dia Mundial contra el bullying

Imatge via Pinterest

26 de maig?

Fa anys que no celebro com a festa el dia de la mare. Als meus fills sempre els dic que un ram de flors o un regal en un dia concret de l’any no determina res. Podreu pensar que soc un poc radical però, l’experiència em diu que les coses han de demostrar-se cada dia i que qualsevol moment és un bon moment per a agrair sense veure’ns obligats a fer-ho en un dia en particular de l’any.

Imatge via Pinterest

El fet de celebrar dies en concret del calendari fa que sovint, deixem de valorar els actes d’amor que tenim o rebem en el nostre dia a dia i, en certa manera, ens lleva eixe punt d’originalitat que podem treure en qualsevol moment donant-li una sorpresa inesperada a una persona que ens estimem.

Als meus pares els dono les gràcies cada dia, de manera directa o indirecta, per tot el que han fet per mi. Des que soc professora soc més conscient de tot l’esforç que han hagut de fer per a donar-me uns estudis i dels valors que m’han inculcat amb les seues paraules i, sobre tot, amb el seu exemple.

Mon pare és una persona callada, poc donada a demostrar les seues emocions però, parla molt a través de la seua mirada. M’ha escoltat quan altres no ho han fet, m’ha acompanyat en el meu últim any de Palma quan estava a soles amb els xiquets, m’ha pausat sense dir-me el que havia de fer i sempre ha estat al meu costat a pesar de les discussions que jo mateixa provocava en la meua adolescència... És un home de 76 anys que res té a envejar a cap jove perquè, amb la manera que té de cuidar a ma mare cada dia, demostra com ha de ser un home.

Ma mare és com jo, xerradora i alegre. Sempre ha sigut sempre molt divertida. D’ella he heretat la seua capacitat per fer feina sense descans i m’ha ensenyat a no deixar-me les coses a la meitat i arribar fins al final i. La perseverança i la fortalesa han sigut una constant al llarg de la seua vida. Una dona que ha aprés feines “d’homes” i s’ha atrevit a posar manises dins d’un armari, a carregar i descarregar les plaques d’escaioles dels camions quan tenien la botiga i a pintar figueretes d’escaiola en cap de setmana per tal que jo pogués estudiar Belles Arts en València.

I així un llistat infinit de coses que han fet per mi i de les que soc més conscient des de la maduresa de l’edat que tinc ara.

Per cert avui també és 1 de juny: Dia Mundial de les mares i pares

24 de maig?

Quan algú em pregunta a què aspiro en aquesta vida, sempre contesto el mateix: a tenir PAU i TRANQUIL·LITAT. És el que més desitjo en aquest món des de fa temps. Valoro molt eixes persones que formen part del meu dia a dia aportant-me serenitat i ajudant-me a superar els petits entrebancs que poden sorgir en qualsevol moment.

Imatge via Pinterest

Es parla molt de les persones tòxiques i de com actuen però, crec que és necessari pensar quins poden ser els motius pels quals són així. Està bé saber identificar-les per tal d’estalviar-nos el malestar que ens poden produir encara que seria convenient, descobrir l’origen de la seua toxicitat per tal de poder ajudar-los a erradicar-la.

Imatge via Pinterest

Segurament, no hi haurà una única causa en aquesta manera de ser i estic segura que cada cas serà diferent però, la meua experiència personal em diu que són persones que porten una motxilla plena d’experiències mal gestionades i amb una educació mal interpretada. Sempre dic que criar és fàcil i educar és un altre nivell. Com a persones que som ens equivoquem i la criança no és una excepció però, hem de ser capaços de reflexionar sobre allò que fem per a millorar-lo i replantejar-nos les coses per a una pròxima vegada.

Es parla molt de l’educació emocional però, al treballar-se poc, fa que el que no es gestiona correctament es quede pendent en cadascuna de les nostres motxilles i surtigue fora quan menys pertoca.

Imatges de Ricardo Salamanca

Sempre comento que el que no se soluciona quan som menuts, es perllonga en el temps fins arribar a la nostra adultesa i, a mesura que ens fem grans, és més complicat corregir i modificar hàbits que s’han convertit en costums pel fet de repetir-los durant un llarg període de temps.

Durant la nostra vida és imprescindible evolucionar. Com a persones, en constant aprenentatge, tenim l’obligació de millorar-nos per a poder donar a la resta del món la nostra millor versió. Últimament s’ha posat de moda dir-li al nostre jo de fa molt anys (vosaltres encara sou massa joves per a poder fer-ho) què li diríem. Jo no li recriminaria res en el sentit que, als meus 48 anys, veig coses en mi dels meus 6, dels meus 15, dels meus 18 perquè continuo mantenint la meua mateixa essència encara que ja no pense ni actue igual gràcies al meu procés d’aprenentatge.

Imatge via Pinterest

Tenim dret a canviar d’opinió i és una obligació fer-ho perquè mantenir-nos en certes creences i/o comportaments (com a sinònim de personalitat) és una errada. A mesura que creixem, tenim dret a no pensar com fa 20 anys, ni a pensar com ahir, més si hi ha alguna cosa que ens ha fet canviar a millor la perspectiva d’un determinat tema.

Imatge via Pinterest

Hem d’estar orgullosos del nostre pas per aquesta vida deixant una petjada per a que els que vindran puguen continuar-la. I ara pensareu: què té a veure això amb aquest dia? I jo us dic que molt.

Imatge via Pinterest

En un món ple de conflictes provocats pel propi ésser humà, es necessiten persones que no siguen egoistes, que siguen capaces de veure més enllà del seu propi melic, que tinguen com a “modus operandi” ajudar a la resta i que, allà on vagen, siguen respectuoses en el tracte. Perquè amb elles, el món serà millor i no hi haurà ningú obcecat en tenir Groenlàndia, no hi haurà ningú que tirarà la gent fora d’un país perquè creu que li pertoca, no hi haurà gent que es considerarà superior pel seu to de pell o la seua opció sexual... I així podríem continuar amb un llistat de coses a canviar que tan sols anirà reduint-se a mesura que la gent mirarà més cap al seu interior amb la voluntat de millorar la vida de tots.

Imatge via Pinterest

Per cert avui també és 24 abril: El Dia Internacional del Multilateralisme i la Diplomàcia per a la Pau

22 de maig?

Tots necessitem mans que ens sostinguen. Quan arribem a aquest món, trobem les mans de la nostra mare i del nostre pare així com les d’altres membres de la família que tenim al nostre voltant. Són mans que ens cuiden i que sempre estan quan les necessitem.

Imatge via Pinterest

A mesura que ens fem grans, apareixen altres mans en el nostre camí per a facilitar-nos el trànsit en aquesta vida. No totes les mans estaran sempre però, sempre tindrem algunes mans a les que aferrar-nos cada dia.

Imatge via Pinterest

Algunes d’elles ens acompanyaran de manera constant i contínua, d’altres seran les nostres companyes en determinats moments i n’hi haurà que desapareixeran quasi de manera imprevista.  

Imatges via Pinterest

D’altres, les que més dol la seua absència, ens soltaran quan arribe el seu últim dia i són precisament aquestes mans, les que més enyorarem conscients de la pèrdua que la seua desaparició implica.

Imatge via Pinterest

Sempre m’ha agradat observar les mans de les persones grans perquè, igual que succeeix amb la seua mirada, denoten l’experiència acumulada al llarg dels anys i les vivències que han suportat a través de les arrugues que les cobreixen. No puc recordar la veu de la meua iaia Rosario però, tinc en la memòria les arrugues tant de les seues mans com les de la seua cara, unes arrugues que són el testimoni de tot el que han passat en la seua vida.

Imatges via Pinterest

En l’arribada d’una malaltia seriosa és on necessitem, més que mai, mans capaces de sostenir a la persona malalta i ajudar-la, en la mesura que es pugue, en el procés que suposa aquesta intromissió en la seua vida.

Per un món en el que sempre poguem tenir una mà amiga, que ens acompanye i ens cuide en el trànsit per aquesta vida.

Imatge via Pinterest

Per cert avui també és 11 abril: Dia Mundial del Parkinson

20 de maig?

Si ens preguntem per alguna obra artística que face referència al bes, ens sol venir a la ment “El bes” del pintor Gustav Klimt (1862 – 1918) amb els tons daurats i la particularitat de la vestimenta que, a mode de patchwork, envolta als protagonistes d’un bes romàntic amb el qual sembla que s’ature el temps.

El bes de Gustav Klimt (1907-1908)

A mi m’encanten els besos dels meus fills que sempre van acompanyats d’una abraçada. Són besos sincers, amb la ingenuïtat de l’edat en la que estan i acompanyats d’una mirada d’admiració que desprèn l’estima que em tenen. Són besos que em reconforten en el dia a dia i que em fan apreciar allò vertaderament important en acabar la jornada.

Algun dia, podran ser més esporàdics, intermitents en el temps i amb una intensitat més lleugera però, seguiran sent els besos dels meus fills, uns besos que espero tenir tota la vida...

“Les tres edats de la dona” (1905) de Gustav Klimt

Per cert avui també és 13 d’abril: Dia Internacional del Bes

18 de maig?

Quan la societat entengue que la diversitat ens enriqueix, el món serà d’una altra manera. I aquí vull especificar que quan parlem de societat, ens referim a les persones que la configuren i formen part d’ella ja que, moltes vegades, ens referim a ella con un ens abstracte quan en realitat està configurada per éssers humans, gent de carn i ossos com nosaltres, gent real.

Imatge via Pinterest

És important educar a les xiquetes i xiquets, des de ben menuts, que no hi ha cap persona igual en el món, que totes i tots tenim particularitats que ens fan éssers únics i que allò que farem, si ho fem bé, deixarà una petjada irrepetible. Recordeu la frase de Ramón Bayés: “Somos únicos. Cada uno no tiene doble. Si él no lo hace, quedará por hacer por toda la eternidad”.

Imatge via Pinterest

Hem vingut a aquest món amb l’objectiu de millorar-lo i a ser millors persones deixant de repetir errades dels nostres avantpassats i aconseguint una societat on totes i tots poguéssem mostrar-nos tal i com som, sense haver d’amargar-nos.

Per la meua professió, estic envoltada d’éssers especials, que fan que el meu dia a dia sigue millor, que em trauen un somriure en un moment que estic enfadada o disgustada, que la seua presència m’alegra el dia i em fa tocar amb els peus a terra. Fátima, Guillem, Álex, Robert, Álvaro, Youssef, Lolo, Marta i tots els que vindran, moltes gràcies per fer-me un poc més feliç cada dia. Perquè elles i ells, amb les seues particularitats, tenen el poder de canviar el meu ànim i retrobar-me amb xicotets moments de felicitat que són tan necessaris.

Fa unes setmanes, estàvem veient en casa el programa “Hay una cosa que te quiero decir”  i, al principi de la seua emissió, van aparèixer una mare i un pare que volien donar-li una sorpresa a Iñaki, el seu fill de 37 anys i amb síndrome de down. Resulta que és molt fan de Manu Tenorio i la seua família volia demostrar-li tota la seua estima portant-lo al programa.

https://www.telecinco.es/television/a-la-carta/20250405/cosa-quiero-decir-programa-completo-video_18_015232079.html

Val la pena veure tot el relat però, la part en la que el cantant conta com en un moment personal d’angoixa, ell va ser capaç d’apartar-lo de les seues preocupacions i donar-li certa pau interior, explica molt bé el que em passa a mi quan em trobo amb éssers plens de llum que, malgrat les ombres, son capaços de millorar el teu ànim sense demanar res a canvi. Al sentir el seu testimoni, un dels meus fills em va dir: “Mira, el que et passa a tu amb Fátima”. I té tota la raó.

Imatge via Pinterest

Avui vull presentar-vos “El vuelo de Dani”, un compte d’Instagram on una mare mostra el seu dia a dia amb el seu fill i explica, de manera meravellosament emotiva, com cada avanç que per a la resta de mortals pot resultar insignificant, en Dani es converteix en un repte de superació en la seua vida.

https://www.instagram.com/elvuelodedani/?hl=es

Per un món més comprensiu on el respecte sigue la base de les nostres relacions i la convivència sigue harmoniosa valorant la diversitat com un pilar en el que sostenir-nos com a societat.

Imatge via Pinterest

Per cert avui també és 2 d’abril: Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme