VIURE o SOMIAR?

LLIBERTAT... quina paraula tant bonica pel que significa i, alhora, tant grapejada per la gent que la utilitza però no la practica.

Des que naixem la nostra vida es cataloga per etapes diferenciades: infantesa, adolescència, adultesa i ancianitat. És una manera clara de classificar-la però, en la maduresa que ens va proporcionant l’edat, es quan tornem la vista arrere i eixes etapes, ja passades, comencen a diluir-se i difuminar-se darrere un anhel de recuperar certa part del passat.

De la meua adolescència recordo moltes coses. Una d’elles és la quantitat de pel·lícules que vaig visualitzar. Pel·lícules de tot tipus. Encara que les de caire romàntic eren les que més triomfaven, també mirava pel·lícules d’altres temàtiques. Quan començava l’estiu i ja s’havien acabat les classes d’institut, anàvem al vídeoclub a agarrar pel·lícules i ens en anàvem a casa de la meua amiga Karina a veure-les. Recordo eixos moments com si foren ahir...

Imatges via Google

Però, no tot s’acabava en la pel·lícula. Després ens compraven la BSO, primer en disc de vinil i després ja en CD, i podíem escoltar les seues cançons “en bucle” rememorant la història que en ella se’ns havia contat. Amb les escenes que més ens havíem agradat, deixàvem volar la nostra imaginació al quedar-se impreses en la nostra retina certes imatges de la pel·lícula que ens havíem arribat, literalment al cor.

Amb l’efervescència de tot el que suposava l’adolescència, ens gitàvem damunt el llit i ens convertíem, de manera totalment il·lusòria, en les actrius i actors protagonistes de la història esperant l’arribada d’eixe “gran amor” que es colés en les nostres vides i que les convertira de color de rosa però, en eixes històries també hi havia espai per a ensenyar-nos valors i fomentar una valentia que més tard apareixeria quan es necessitava en situacions reals.

A mi, personalment, el fet de veure certes seqüències on els protagonistes aconseguien els seus objectius, era un al·licient per tal d’aplicar-lo a la meua vida real i perseguir d’aquesta manera els meus somnis i així, convertir-los en una realitat. A més a més, el fet que les actrius i actors mostressen la seua disconformitat davant les injustícies per a mi era un acte revolucionari amb el que demostrar el descontent sobre aquelles coses que s’havien de canviar.

L’any 1984, un jove Kevin Bacon, va protagonitzar una pel·lícula on el ball era el tema principal. Un jove “descarat”, diferent i amb les idees molt clares, arriba a un poble on la gent té prohibit ballar en públic... Suposo que ja us imaginareu que, amb la descripció que he fet del protagonista, ell no desistirà en el seu interès de tornar el ball a les vides dels habitants del poble d’Oklahoma on ha anat a parar.

Imatge via Google

Tal vegada, els més joves no heu vist aquesta pel·lícula però, n’hi ha d’altres on el ball és el fil conductor d’alguna història què contar. Sempre m’ha agradat ballar. Crec que qualsevol manera d’expressió, sigue oral, escrita o gestual, és necessària i innata en l’ésser humà. Ballar va més enllà d’expressar-nos lliurement a través del cos, ballar significa mostrar-nos tal i com són expressant a través del moviment les nostres emocions, sense que ningú ens haja de vindre a jutjar per com ho fem ja que és una forma d’expressió personal i singular, amb la que cada persona transmet un mon interior ple d’inquietuds i il·lusions que el fa únic i amb una determinada personalitat.

En la pel·lícula Billy Elliot, un xiquet d’onze anys mostra l’amor pel ball i el seu desig de convertir-se en ballarí professional. Fins aquí podem pensar que tot bé. Un xiquet que té una afició, somnis i inquietuds però, de vegades, les coses es compliquen per causes externes a la pròpia persona. Totes i tots vivim en societat i això significa que hem de conviure i aquí és on la cosa es comença a embolicar. Persones, amb diferents necessitats i les seues pròpies particularitats, s’entremesclen en un embull humà on no tots estan disposats a respectar eixa diferència que ens fa úniques en el món i que enriqueix la nostra societat.

Imatge via Google

Massa gent acostumada a voler pertànyer a un grup (Ho fem des del moment que naixem i s’emfatitza durant l’etapa de l’adolescència quan busquen eixe sentiment de pertinença a un grup mentre, al mateix temps, estem creant la nostra pròpia “personalitat”) quan en realitat ja ho som però, ens queda una tasca pendent: respectar la diversitat.

Imatge via Google

De vegades, els estereotips i rols de gènere estan tant assumits de manera inconscient, que és molt difícil identificar-los per a poder-los canviar. Estan tant arrelats en les creences de les que ens nodrim a nivell familiar, d’amistats i d’altres referents que tenim, que es molt difícil reconèixer-los, qüestionar-los i trencar-los si realment no tenen res que aportar.

Imatge via Google

Dissabte es va celebrar, com cada 28 de juny, el Dia de l’Orgull, una data en la que es reivindica públicament la diversitat sexual. Un dia en el que es dona visibilitat a uns drets com a ésser humans que, en ocasions, estan vilipendiats i menyspreats per aquella gent que no accepta la pluralitat. Encara hi ha persones que han d’amagar el seu amor i encobrir la seua manera de ser públicament per tal d’evitar possibles agressions que poden acabar molt mal, com en el cas de Samuel Luiz Muñiz, el jove que va morir en a Coruña el 3 de juliol de l’any 2021. A base de potades en el cap, la última cosa que va escoltar abans de morir va ser: “Maricón de mierda”. Ningú es mereix un final com el que ell va tenir per la seua condició sexual. Tenia molta vida per davant...

David Oller (Europa Press)

Cada dia, persones com Samuel són agredides verbalment o físicament per la seua condició sexual i la meua pregunta és: per què no poder VIURE lliurement i deixar de SOMIAR en un món que ja hauria de ser REALITAT?

 

Per cert, avui també és 30 d’abril: Dia Mundial de la Dansa

I avui també és 28 de juny: Dia Internacional de l’Orgull

I tots els dies que, malauradament, haurem de seguir visualitzant

perquè ENCARA queda molt per treballar...