Avui ja fa una setmana que el MUT es va acomiadar fins a l’any que ve i encara em queda el sabor de totes les experiències viscudes a través dels protagonistes, de les seues històries (personals o no) que per uns moments em van apartar de la quotidianitat del dia a dia i em van traslladar a un altre món. Un món, que per moments, estava ple de rialles, il·lusió i infantesa i, en altres, plens de penombra, melangia, pena i tristor. Però és que la vida, com els dic als meus fills, és una com una “noria”: n’hi ha moments que estàs dalt de tot i d’altres que estàs baix i, inclús, en un mateix dia, pots trobar-te dalt i baix en nombroses ocasions i ho hem d’acceptar...perquè així és la vida, només em tenim una i hem de gaudir-la!
 |
isabelcogollosferrer©2024 |
Ens veiem en la pròxima entrada!
Hola Isabel!
ResponEliminaQuant de temps! Em passo per aquí a saludar-te, recordant aquest fantàstic bloc i sobretot de tu! Espero que estiguis molt bé i m'alegro veure què segueixes amb la mateixa il·lusió que quan era un nen a Llompart. Et desitjo el millor. Molts petons! 😘
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola, Diegoooo!
ResponEliminaPerdona el retard però, acabo de veure el teu missatge ara mateix en la bústia pendent de "moderació".
Quina alegria em dona rebre els teus missatges sempre tant bonics. Tinc molt bon records del Llompart i d'alumnes com tu que em donàveu tanta alegria. Que em dediques aquestes paraules després dels anys, per a mi són el millor regal.
Veure que te'n recordes del bloc, que el mires i que te'n recordes de mi, em dona forces per a continuar-lo perquè, d'alguna manera, malgrat la distància seguim connectats i això no té preu.
Moltíssimes gràcies per passar-te pel bloc. SEMPRE seràs benvingut.
Una abraçada ben forta, Isabel.
Moltes gràcies a tu! La veritat és que, tot i que era un nen, recordo tot i vaig aprendre moltíssim de tu. Coses com la constància, el lideratge, l’esforç, no rendir-se mai i, sobretot, remar sempre en la mateixa direcció, en la més correcta possible. Avui dia agraeixo tot això moltíssim. 🫂
ResponEliminaBon dia, Diego.
EliminaAl final m'has fet plorar però d'alegria. Ahir, després del teu missatge, ho parlava amb ma mare. Sempre he sigut molt autocrítica i autoexigent amb mi mateixa. Com a professora, he anat evolucionant i millorant amb el temps. Sempre m'agrada recordar la meua etapa en Mallorca i penso que, amb tot el que sé ara i amb els anys d'experiència, haguera pogut fer les classes d'una altra manera però, quan veig missatges com el teu i com recordes les meues classes, em reconcilio amb mi mateixa perquè veig que la il·lusió ha sigut una constant en la meua vida i que he sigut capaç de contagiar-la a alumnes com tu i això és el més bonic que pot passar en aquesta feina. I ara resulta que veig el teu segon missatge, i les teues paraules m'arriben al cor i m'emocionen de tal manera...
Només puc dir-te que per a mi ha sigut un plaer ser la teua professora i veient com t'expresses, estic molt orgullosa d'aquell xiquet que vaig tenir en el Llompart i comprovar que s'ha convertit en una gran persona.
Molts besets, Isabel.