Tant l’observació
com la reflexió són accions que requereixen de temps ja que la
qualitat d’ambdós processos dependrà de la quantitat de temps invertida en cadascun
d’ells.
En la infantesa, el
temps s’atura quan veiem una formiga arreplegant menjar, quan juguem amb la
sorra de la platja, quan veiem un cargol que ha sortit després de la pluja de
la seua closca, quan tirem pedres al riu... N’hi ha moments, en els quals estem
tant abduïts per una determinada situació, que ens oblidem del que passa al
nostre voltant. Eixos moments de parar-nos a observar valen molt la pena i són
els que hem de buscar i propiciar. Situacions que, de vegades, venen acompanyades
per un silenci meravellós que ens aquieta una ment que generalment va a massa
revolucions i ens impedeix gaudir d’allò vertaderament important.
Durant aquest període de
“parada forçosa”, he pogut contemplar de manera més pausada tot allò
que succeeix mentre les agulles del rellotge avancen com si res.
He descobert en els
objectes altres formes a través de les seues siluetes projectades.
He jugat, com quan era
menuda, a aturar-me i assaborir moments que abans, podien passar desapercebuts
pel ritme frenètic del meu dia a dia.
He vist el pas del dia
a través de moltes ombres en les quals he descobert que, per a que hi haja
llum, també ha d’haver l’obscuritat.
He après que aquí estem
de prestat i que cada dia conta...
Ens veiem en la pròxima entrada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada