Parlar d’Alboraia és
parlar d’AMISTAT en majúscules. Des de menuda, he sentit parlar del tio Pepe i
de com la guerra el va portar per les nostres terres. La tia Agustina sempre em
contava la història i em deia que, quan la guerra es va acabar, van rebre un
gran sac de pataques en agraïment als dies que el tio Pepe va viure en la seua
casa.
Aquest estiu vaig
passar a veure a Ma Carmen (la filla del tio Pepe) i a Isidro i, per un moment,
vaig tornar a la meua adolescència i a la setmana que vaig passar durant l’estiu
en Alboraia quan tenia 13 d’anys. I cóm vaig aprendre a anar en bicicleta en
tant pocs dies quan havia estat incapaç de fer-ho fins al moment. I de l’orxata
amb fartons que em prenia abans d’anar a la platja. I de les vesprades de calor
veient en bucle la pel·lícula “Sonrisas y lágrimas”
amb Miriam i Almudena. I de la imatge del tio Pepe amb un meló al braç que
havia agarrat de l’horta en la porta dient-nos: “Ja esteu tornant a mirar
això?”, jajajaja...
Com podeu veure en la foto, hi ha coses que segueixen igual i, com la llet merengada que fa Ma Carmen, no n’hi ha!
En classe, sempre comento la possibilitat que teniu d’enregistrar records a través dels vostres dispositius mòbils que us permetran en el futur, que les coses no queden en l’oblit. Si en la meua època haguera tingut un mòbil amb totes les aplicacions com els que tenim ara, haguera gravat les conversacions mantingudes amb la gent gran que m’envoltava per tal de poder-les recordar al detall: els consells de la meua iaia Rosario i del tio Manolo, la vivència de la guerra del meu iaio Pepe, les històries de família de la tia Agustina...Perquè quan la gent “se’n va”, et queden les fotografies que et recorden alguns moments viscuts amb elles però, a no ser que tingues vídeos gravats que no és el meu cas, ens falten les seues converses. De ma iaia, per exemple, me’n recordo de la seua olor i perfectament del tacte de la seua cara però, no tinc en la memòria la seua veu, cosa que ara trobo a faltar moltes vegades...
 |
isabelcogollosferrer©2024 |
