Sempre NADAL

Amb tant de virus, el mes de desembre se m’ha complicat. Tenia una entrada preparada per a reflexionar amb vosaltres sobre aquesta època de l’any en classe i, amb la grip que s’ha apoderat del meu cos, he decidit publicar-la ja. Perquè una de les coses que menys m’agrada d’estar malalta és que em lleva l’oportunitat de fer classe i estar físicament amb vosaltres.

Si ja heu llegit els primers dies del calendari d’advent d’anuncis, us haureu adonat que m’agrada molt el Nadal, que tinc molts records d’aquesta època de l’any i que l’emoció m’inunda pensant en moments del passat, sobre tot, els que em traslladen a la meua infantesa i em recorden vivències amb persones que ja no estan...

Imatge via Pinterest

Quan arriba aquesta època de l’any, m’agrada dissenyar postals nadalenques amb els meus fills per a entregar-les a les nostres amistats més properes i familiars. L’altre dia, cercant idees en Pinterest, em va aparèixer aquesta imatge que em va donar molt què pensar.

Imatge via Pinterest

Em va semblar un arbre de Nadal interessant i molt peculiar. Amb unes escales en el centre del seu tronc que ens van portant pels seus diferents pisos, s’entreveuen persones distribuïdes per les distintes plantes. Són éssers diminuts que es troben dins d’un mateix espai encara que estan ubicats en diferents habitacles. També destaquen unes boles de nadal que em recorden a les llums de les faroles que il·luminen l’espai quan hi ha obscuritat.

I una vegada més, la meua imaginació ha començat a volar. I he vist en eixe arbre un rèflex d’allò que hauríem de ser com a societat. De com, totes i tots, hem vingut a aquest món per a compartir les nostres inquietuds i cercar gent que realment ens acompanye durant el nostre camí per aquesta vida que se’ns ha donat. Encara que és necessari tenir moments de solitud per tal de connectar amb nosaltres mateixos, també necessitem de la presència d’altres persones que ens ensenyen, ens reforcen i ens facen evolucionar.

Juan Genovés. Albor, 2018.

En classe, sempre us dic que als meus 49 anys no soc, afortunadament, la mateixa Isabel que als 20 anys perquè, amb el pas del temps, he anat canviant i polint aquelles coses que he necessitat millorar. Però, crec que sí que hi ha una cosa que ha de romandre amb el temps: la nostra essència, aquella que ens fa únics i particulars.

Imatge via Pinterest

En un mes on els anuncis de perfum inunden els aparadors de les botigues, el mobiliari urbà, les revistes i la televisió, m’agradaria que pensésseu en com és la vostra essència i de quina manera aquesta crearà un petjada en la societat.

Imatges via Pinterest

Els aromes de les fragàncies ens “prometen” amor, poder, bellesa, personalitat, èxit però, la realitat és que ÚNICAMENT la vostra essència és que la que farà que perdure la HUMANITAT.

Foto de Laura Williams

Ens veiem en la pròxima entrada!

"Sí que passa"

Des de dijous, els meus pensaments s’amuntonen en el meu cap intentant entendre perquè Sandra ja no està. El bullying està massa present en la vida de les persones i, justament, allò que el causa no és cap virus sinó els propis éssers humans.

L’assetjament escolar es fomenta des de menuts, amb tot el que veiem en el nostre entorn més proper. No només en actituds i comportaments poc adequats de certes persones sinó amb l’apatia dels adults a certs comportaments infantils postil·lant un simple: “És cosa de xiquets”. Llevar-li importància a aquelles coses que realment la tenen, és fomentar un niu de gèrmens que, tard o d’hora, sortiran a l’exterior en forma d’insults i/o de colps...

Ser diferent està bé però, la societat no ho suporta. Prefereix crear una “norma” en la que totes les persones han d’entrar com a “borregos” i que es forme un ramat d’ovelles que no pense, que no sigue crític i que es limite a seguir unes tendències a mode de moda i en funció del pensament que impere en cada moment.

Com diu Ramón Bayés: “Cada persona es única y lo que ella no hará, se quedarà por hacer”. En la diferència està la riquesa d’una societat. Ens han educat en la por a allò que se’n surt de la norma. L’aspecte físic, cada vegada, té més importància deixant a banda altres qualitats de l’ésser humà com és el seu interior. Massa sovint, les persones son jutjades superficialment i deixem de conèixer-les realment per un simple “a primera vista” que ens pot jugar una mala passada. Jo tenia una cosina més xicoteta que va nàixer amb malformacions en la cara. Me’n recordo perfectament cóm ma mare em va explicar que ningú tenia dret a burlar-se d’ella per aquest motiu i jo, m’ho vaig prendre tant en serio, que anava buscant pel carrer reaccions estranyes en la gent per a enfrontar-me a elles si fora precís. Ara, vist en la distància, jo era la seua Via i ella, el meu Wonder.

Segurament, viure aquesta experiència des de tant prop, m’ha fet ser com soc però, no és necessari tenir un familiar amb uns trets distints per a aprendre a respectar la diferència. El més important és tenir uns bons referents en l’àmbit familiar amb els quals poder formar “personetes” respectuoses amb el seu entorn i que, amb els seus actes, milloren aquesta societat. Perquè si tenim una bona base en la qual sustentar-nos, en altres èpoques de la vida, com ara l’adolescència i l’adultesa, sabrem a qui ens hem d’arrimar, qui ens farà créixer com a persones i qui ens pot tallar les ales amb les que hem de volar.

Aquesta entrada va dedicada a totes eixes persones que ens hem sentit alguna vegada invisibles pel fet de ser diferents en aquesta societat i, sobretot, és una dedicatòria pòstuma a eixes persones invisibles que amb la seua diferència hagueren pogut enriquir el món el que vivim i que, malauradament, ja no estan entre nosaltres perquè altres persones les van portar a un dolor tant extrem que no ho van poder suportar.

I per últim, demano a totes les persones que habiten aquest món que, davant paraules, comportaments i actituds inadequades, no aparten la seua mirada perquè aquestes conductes no deixaran d’existir per mirar cap a un altre costat.

La "CRISI" de la imaginació

Ha passat quasi una setmana des que va acabar el MUT i el globus no s’ha desinflat. Com tots els anys m’he quedat amb ganes de més però, és que un cap de setmana a l’any no és suficient per a IMAGINAR...

Cartell MUT 2025

Enguany no tinc ni una sola foto meua que pugue testimoniar que he anat al festival però, amb el transcurs del temps, me n’he adonat que hi ha altres coses que poden certificar que sí que he estat. Perquè les fotografies ens poden ajudar a recordar moments viscuts en altres èpoques però, els records es queden en nosaltres de moltes altres maneres. No només amb les instantànies visuals capturades sinó amb eixes emocions que recorren el cos i que romanen per a sempre en el cor enriquint el nostre interior per a que, en aquells moments complicats que tots transitem, fer més lleu les diferents situacions viscudes.

Imatge via PINTEREST

Cada any, conto al meu alumnat com em vaig enamorar del pallasso i els explico que el terme “amor” va més enllà d’eixa recerca d’un amor adolescent que perdure i s’allargue fins al final dels nostres dies. Quan més grans ens fem, som més conscients que la paraula “AMOR” té un significat molt més ampli que eixe amor de parella que se’ns mostra en les pel·lícules romàntiques que tots hem “consumit” en la nostra adolescència. I, encara que esta bé tenir i experimentar aquest tipus d’amor, n’hi ha més amors que percebem i que haurien de perdurar en el temps, sent l’amor universal el que més hauríem de practicar en benefici nostre i, com no, de la Humanitat.

Imatge de Pau Palaus

Anar al MUT és compartir les vivències i emocions dels qui les protagonitzen, és tornar a la nostra infantesa, rescatar-la (després d’haver sigut segrestada) i reviscolar-la per a que torne a formar part del nostre dia a dia. Perquè és justament en aquesta etapa, on el joc, l’experimentació, la imaginació, la il·lusió i la creativitat són els vertaders protagonistes. Recuperar eixa capacitat d’observació mirant com es mou un cargol lentament després de la pluja, eixa paciència infinita per fer cada vegada un bombolla de sabó més gran que l’anterior, eixa mirada ingènua i genuïna veient un truc de màgia...

www.festivalmut.es

La infantesa viscuda hauria de continuar en nosaltres fins a l’últim sospir, no a mode de record i de nostàlgia, sinó com una manera de viure. Les arts escèniques fan que la infantesa no tingue data de caducitat, que poguem albergar-la en el nostre interior després de cada somriure de complicitat provocat per històries rocambolesques, estranyes, desbaratades i sorprenents que són representades en viu i en directe davant dels nostres ulls. Històries que poden semblar difícils de comprendre a simple vista però, que si aprofundim una mica en elles, podem trobar la resposta a eixes preguntes que sovint ens fem.

www.festivalmut.es

En l’obra “La crisi de la imaginació” els personatges, a través del ball, ens mostren de quina manera la imaginació forma part de les nostres vides creant mons màgics en els quals podem endinsar-nos, navegar i ressorgir amb més intensitat malgrat els moments crítics que totes tenim en algun moment de la nostra vida. Els acompanya un globus que per a mi simbolitza eixa imaginació tant present en els primers anys de la nostra existència i que hauria de seguir-nos acompanyant de per vida.

www.festivalmut.es

Per cert, si esteu intrigats de com és realment el pallasso del que em vaig enamorar fa dos anys, en aquest entrevista teniu la resposta. Us deixo l’enllaç. Un consell: “no és el seu físic sinó el que diu”.

https://www.ara.cat/cultura/nostre-fill-dies-seguits-mateix-lloc-ja-li-diu-casa_1_5454721.html

Ens veiem en la pròxima entrada!

Dia 29 de setembre

 

Dia 28 de setembre

Dia 27 de setembre

Dia 26 de setembre