Més enllà dels selfies

Quan parlem de fotografia, ens venen al cap imatges de paisatges, de natura, d’aniversaris, de festes populars i, perquè no de selfies però la fotografia va més enllà d’aquestes instantànies i és capaç de mostrar-nos altres realitats que res tenen a veure amb l’alegria, la bellesa i els bons moments que queden immortalitzats en les imatges anteriors.

La fotografia de guerra es caracteritza per recollir en imatges els conflictes armats on el dolor i el patiment de les persones que la sofreixen estan a l’ordre del dia. Malgrat no ser una feina fàcil pel desgast emocional i físic que suposa per als fotògrafs que viuen les guerres en directe, gràcies al seu treball, podem veure l’altra cara de la guerra que va més enllà de les imatges dels líders polítics que la provoquen. Són instantànies on podem observar, de primera mà, el sofriment de la gent civil, aquella a la que ningú ha tingut en compte abans d’iniciar la guerra.

James Nachtwey en Sud-Àfrica durant la violència electoral en 1994.

Fotògraf: David Turnley.

Les fotografies que veiem a continuació ens mostren imatges de la Segona Guerra Mundial (1939 - 1945), la guerra del Vietnam (1955 – 1975) i la guerra civil espanyola (1936 - 1939), i en breu ja podrem veure l’horror de la guerra d’Ucraïna a través d’imatges que ens contaran de manera molt emotiva i realista el sofriment inherent a qualsevol conflicte bèl·lic.

Un xiquet polonès en les ruïnes d’un carrer de Varsòvia. 2a Guerra Mundial (1939). 

Fotògraf: Julien Brayan.

Grup de dones i xiquets que es refugien del foc prop de Saigón. Vietnam, 1 de gener de 1966. 

Fotògraf: Horst Faas.

 

Bombardeig de Cabra (Còrdova) 1938. Fotògraf: Cristóbal Velasco Cobos.

Perquè no podem oblidar que les guerres van més enllà del foc creuat entre exèrcits. Els dispars i els bombardeigs s’emporten vides humanes, persones com tu i com jo que han tingut la desgràcia d’estar en el lloc i el moment equivocats. La mort els arriba sense importar l’edat i la seua vida queda truncada en qüestió de segons.

Refugiats libanesos Zuhaiba Alshaheen, Mohammed Amcha i els seus nets Osama y Yahya Amcha en Karantina, 1976. Fotògrafa: Francoise Demulder.

 

Els mitjans de comunicació ens mostraran els conflictes depenent de la seua ideologia però la única veritat és que les guerres destrueixen vides i altres queden marcades per la tragèdia que suposa la pèrdua de familiars i amics.

Aylan Kurdi es va convertir en un dels protagonistes del conflicte de Síria l’any 2015. El seu cos immòbil sobre l’arena es va difondre per tots els mitjans de comunicació i va resultar molt difícil negar-se a veure’l. Jo em vaig resistir... Els meus fills en aquell moment tenien dos anys, un any menys que Aylan. Impossible no comparar la vivesa dels meus fills amb la mort tant injusta d’aquest xiquet kurd. Vaig aconseguir no veure la imatge en televisió però, al cap d’uns mesos, va ser impossible no veure-la en Internet. Anys després algú es pregunta què va ser del seu pare després d’haver perdut als dos fills i a la seua dona durant aquest conflicte?

Quantes xiquetes i xiquets sofriran la guerra d’Ucraïna? Quantes persones perdran la vida per les decisions d’altres? En quin moment és més important una idea que la vida d’una persona? Són preguntes que em “bombardegen” el cap cada vegada que hi ha una guerra.

Ahir, un dels meus fills m’explicava que en l’escola li han preguntat qui volia que guanyés la guerra, si Rússia o Ucraïna. Com si d’un partit de futbol es tractés... Ell ha contestat que “Alemanya” perquè no vol que guanye ningú... Els seus amics volen que guanye Rússia perquè té un territori més gran... I jo em pregunto quina societat estem creant...

 

Imatge via Google

Ens veiem en la pròxima entrada...