El dia 1 de gener es va morir una xica de 39 anys en Múrcia després d’una operació d’estètica. La mala praxis del metge que la va operar va desencadenar en la perforació d’alguns òrgans del seu cos i, després d’una lluita de quasi un mes per sobreviure dins d’una UCI, ha mort.
Moltes vegades, em pregunto quina necessitat tenim de lluitar contra el pas del temps en el nostre cos si és una cosa que ha de passar i de la que ens hem d’alegrar perquè això significa que estem vives. Encara que també hi ha homes preocupats per la seua aparença, són les dones les que més es sotmeten a intervencions d’aquest tipus per millorar el seu aspecte.
 |
| Imatge via Google |
Moltes d’elles es justifiquen dient que necessiten “sentir-se” bé i “estar” bé amb elles mateixa i jo, mentre, penso en tots aquells estereotips i prejudicis que ens van calant en els nostres cossos a través dels mitjans de comunicació, la publicitat i, com no, els contes que ens han contat des de xicotetes.
 |
| Imatge via Google |
Xiquetes que, des de ben xicotetes, somiem en trobar el nostre príncep blau per a que ens rescate d’una vida insulsa i avorrida per a iniciar-ne una nova junt a ell en un castell meravellós amb una vida plena i feliç.
 |
| Imatge via Google |
Si tanquem els ulls i tornem a la nostra infantesa, podrem veure una successió d’imatges dels contes que ens han llegit des de menudes on la bellesa ocupa un lloc molt important dins de la història. Moments en els que els nostres familiars s’han dirigit a nosaltres dient-nos princeses per a sentir-nos com a tal... Vestits amb volants, tutús amb purpurina, diademes amb diamants que han pogut formar part del nostre dia a dia com un simple joc per a convertir-se en una pura necessitat.
 |
| Imatge via Pinterest |
En l’actualitat podem veure aniversaris on les
xiquetes vestides per a l’ocasió, amb corones i assegudes en un tron de
princesa, bufant les veles envoltades de familiars i amics d’una manera molt
diferent a la que es feia abans. Unes escenes immortalitzades a través de
fotografies retocades o estudiades, que per a res emanen la màgia d’un moment
tant bonic com és el de complir anys i que, segurament, els seus progenitors
penjaran en les xarxes socials.
I després, ens fem grans i
aquelles sabates de tacó de les nostres mares (en el meu cas les de la meua
iaia) que agarràvem quan erem xicotetes es converteixen en un complement
“essencial” per a assistir a qualsevol cerimònia o festa encara que sigue un
suplici portar-les posades i perguéssem en un determinat moment fins i tot la
nostra estabilitat i perquè no, la nostra dignitat al caure mentre caminem. Perquè
ens han repetit de manera continuada que: “Para estar guapa hay que sufrir”. I ens prestem a la incomoditat d’un vestit ajustat i a unes sabates que
ens premem perquè volem que la gent ens veja i, així, ser acceptades dins de la
societat.
 |
| Imatges via Google |
I ens oblidem del que som i del que pensem, per a ser allò que les modes ens diuen que hem de ser. I perdem la nostra essència i la nostra identitat. I ens convertim en unes simples titelles en altres mans. I comencem a sentir-nos mal i no entenem el perquè. I necessitem veure’ns esplèndides i, algunes dones, troben la solució “passatgera” en la silicona, el bòtox i el àcid hialurònic que “els experts” ens recomanen a través de la publicitat.
 |
| Imatges via Google |
La perfecció no existeix i la bellesa a la que ens estem sometent és volàtil i efímera. Els cossos són la part física de les persones però l’ànima és la part perenne, aquella que roman al llarg dels anys, la que evoluciona, la que ens acompanya, la que ens diferencia i la que ens fa úniques.
 |
| Imatge via Google |
Mentre ens dediquem a una part física que és la que el pas del temps modifica, la nostra essència pateix les conseqüències. La nostra ment sofreix el desgast que suposa buscar la perfecció d’un cos i ens oblidem d’altres coses no tant visibles però, igual d’importants com ara els nostres valors, les nostres idees, els nostres pensaments, les nostres reflexions i els nostres projectes.
 |
| Imatge via Google |
Afortunadament hi ha persones que rebutgen la superficialitat de les coses i contribueixen a millorar el món aportant històries il·lustrades on les dones ja no ens hem de preocupar per l’opinió que la resta té de la nostra aparença física. Són històries que ens fan enfocar-nos en allò important. On les dones ens mostrem valentes i decidides a complir els nostres somnis. A sentir-nos completes i a valorar-nos fora d’estereotips i rols externs que ens intenten limitar com a persones.
El conte “Les nenes seran el que vulguin ser” és una història que m’haguera agradat escoltar de menuda per tal de tenir una altra visió de tot allò que m’ha envoltat des de més xicoteta. Si bé és cert que tinc la sort d’haver tingut una educació per a ser una dona independent, moltes coses del meu voltant també m’han influenciat i he de reconèixer que hi hagut moments de la meua vida en el que trobar les sabates més boniques i estiloses per a una boda era un repte personal (encara que mai he sapigut caminar amb fermesa i seguretat, jajajaja).
Raquel Díaz Reguera il·lustra a través d’aquest conte de quina manera les dones ens estem trobant una sèrie d’entrebancs que no ens deixen alliberar-nos d’eixa bellesa supèrflua que ens volen endossar.
Violeta, Adriana, Ximena i Martina estan plenes de somnis per complir però la banda “NOHOACONSEGUIRASMAI” està entestada en fer tot allò possible per a que les xiquetes no poguen arribar a complir els seus desitjos. El Sr. Reflexos, la Senyor-ETA, el Sr. Desigualtat i la Sra. Bellesa Perfora són els components d’aquesta banda.
 |
| Imatge del conte de Raquel Díaz Reguera |
Penseu que aconseguiran el seu objectiu? La resposta, quan tornem a classe.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada