Ja és imminent... Demà venen a buscar el mòbil per a arreglar-lo i no sé
fins quan estaré sense ell... Si us soc franca, he experimentat tota una sèrie
d’emocions des de la sorpresa més absoluta que això em passe a mi, passant a la
queixa més immediata i el posterior enuig perquè justament ha passat durant
l’estat d’alarma fins arribar “quasi” al punt de plorar... No, no vaig arribar
a plorar perquè el mòbil se m’havia espatllat...jajajaja
 |
| Imatges via Google |
Una vegada experimentades totes aquestes emocions, i havent intentat
arreglar el problema amb una agulla de cosir sense èxit (creativitat FOREVER),
em vaig dir a mi mateixa: “Isabel, no pots sortir de casa per arreglar el
mòbil. Hauràs de cercar una solució”. Evidentment arribat a aquest punt “Don
Google” em va salvar la vida. Vaig trobar el telèfon de contacte del suport
tècnic de la companyia i vaig fer les gestions pertinents per tal de solucionar
el problema.
La cosa que més m’angoixava era perdre tots els meus contacte així que en
el moment que vaig veure que jo no podia solucionar el problema, em vaig
dedicar durant una hora i mitja a passar tots els telèfons en una agenda de
“paper” de tota la vida que amb la “virtual” ja heu pogut veure què passa...
Una vegada enregistrats tots els números de telèfon, vaig començar a
tranquil·litzar-me i vaig pensar que passaria a partir d’ara sense mòbil. I
vaig intentat “raonar” per tal d’evitar un atac d’ansietat en quines situacions
el necessitava: bàsicament per a estar en contacte amb familiars, companys del
departament i amics a través del whatsapp i per fer fotos. Vaig buscar l’únic
mòbil vell que tinc en casa, ara només em falta trobar el carregador...jajajaja
i, per al tema de les fotos, tenia una bona solució: la meua càmera digital que
amb la presència del mòbil ha quedat relegada la pobra als viatges i poc més...
i així ha estat com vaig passar a un estat de pau interior...
 |
| Imatges via Google |
I com ja sabeu com soc, això em va donar per pensar...en la quantitat de
fotos que tinc acumulades en discs durs simplement emmagatzemades sense
poder-les gaudir de manera més directa a través d’eixos àlbums familiars que
sempre he tingut en ma casa i amb els quals he passat hores asseguda al sofà
recordant moments de quan era menuda o evocant persones de la meua família a
les quals no vaig poder “disfrutar”...
I durant aquests dies, mentre Andreu i Bernat miren fotos i vídeos de quan
eren xicotets i riuen, penso en la necessitat que tenim de captar i emmagatzemar
milers de fotos que després queden en el oblit si no obrim l’ordinador i ens
posem a veure-les... així que ja teniu una manera més agradable de passar
aquest “confinament”. Podeu posar-vos a veure fotos en família i ja de pas aneu
fent una selecció de les que més us agraden per fer un àlbum de bons records al
que poder recórrer sempre que vulguésseu.
Ens veiem en la pròxima entrada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada