Diari d'uncoronavirus: dia 30. Kiss me.

Avui, dia 13 d’abril, se celebra el Dia Internacional del bes. No és la primera entrada que faig sobre aquest dia però, com que m’agrada reinventar-me i pegar-li voltes a les coses, avui vaig a enfocar el tema aportant una part més reivindicativa i transgressora.

“Cupido y Psique, niños” (1890) de es una pintura al óleo de 1890 William Adolphe Bouguereau

“Kiss II” (1963) de Roy Lichtenstein

Encara que hi ha molts tipus de besos, quan parlem de besos en la Història de l’Art,  els artistes “solen” representar el bes entès com l’amor entre dues persones adultes podent trobar des del bes romàntic i pur al més apassionat passant pel famós “bes robat”.

“El beso” (1859) de Francesco Hayez

“Kiss by the window” (1892) d’Edvard Munch

“El cumpleaños” (1915) de Marc Chagall  

Cada artista, com podeu veure, plasma el concepte amb l’estil que el caracteritza. Hi ha obres més surrealistes com és el cas del quadre de René Magritte i d’altres, més abstractes com la de Pablo Picasso però en totes elles el bes és el protagonista.

Curiosament, com heu pogut comprovar fins ara, totes les obres que us he mostrat són d’homes artistes. Si consulteu aquest tema en Internet, us adonareu que la majoria de les obres que cataloguen com a més representatives sobre el tema estan realitzades per homes. I jo em pregunto: Si les obres més conegudes les han realitzat només homes, és perquè a les dones artistes no els interessava el tema de l’amor? O és que en realitat no hi ha dones que plasméssen el bes en alguna de les seues obres?

La realitat és que l’obra de les dones artistes fins fa poc no apareixia en els llibres d’Història de l’Art. Jo vaig estudiar Belles Arts i la única dona artista de la qual em van parlar va ser Camille Claudel que va mantenir una relació amb August Rodin, autor de la coneguda escultura “El bes” (1882).

No vam estudiar l’obra d’aquesta escultora però sí que el nostre professor va parlar de la possibilitat que Camille participés en algunes de les obres de l’escultor.

 

Imatge de Camille Claudel

I aquí arriba el moment “reivindicatiu” de l’entrada. La Història de l’Art ha de replantejar-se per tal de poder estudiar les dones artistes que s’han silenciat pel camí. El fet que no apareguen en els llibres, no significa que no hagen existit. 

Les següents obres són de dues dones. La primera data de 1922 i la seua autora és Tamara de Lempicka (1898 - 1980). La segona és més recent (1980) i la seua autora Ouka Leele (1957) és una de les fotogràfes més representatives de la “movida madrileña”.

Manuel Jesús Roldán en el seu llibre ‘Eso no estaba en mi libro de Historia del Arte’ comenta sobre aquest tema que "Su existencia fue ciertamente reducida en muchas épocas, pero hay un buen número de nombres de mujeres que, en cada etapa de la historia, alcanzaron una fama y un reconocimiento público que fue posteriormente silenciado”.

Si voleu saber més sobre us passo un article molt interessant que parla sobre aquest tema:

https://www.elconfidencial.com/cultura/2017-10-02/mujeres-artistas-olvidadas-arte-silenciadas_1450809/https://www.elconfidencial.com/cultura/2017-10-02/mujeres-artistas-olvidadas-arte-silenciadas_1450809/

I no volia acabar aquesta entrada sense parlar d’altres besos, de vegades silenciats, perquè hi ha gent a la que li produeix “incomoditat” veure besar-se dues persones del mateix sexe d’aquesta manera. Aquesta realitat també “existeix” i n’hi ha artistes que la visualitzen a través de la seua obra per donar-li eixa “normalitat” que requereix i d’altres s’utilitza el bes com un recurs expressiu que ens narra algun moment de la Història.

La imatge dels dos futbolistes besant-se pertany a l’artista valencià Antonio de Felipe i la dels dos policies al graffiter Bansky coneguts per altres obres més mediàtiques.

La última imatge coneguda com el “Bes de la fraternitat socialista” va ser realitzada per l’artista Dimitri Vrubel l’any 1990, un any després de la caiguda del mur de Berlín. En ella es mostra a Leónidas Breznev, líder de la URSS, y Erich Honecker, jefe de la República Alemana Democrática besant-se en la celebració del 30 aniversari d’Alemanya Oriental com a nació socialista.

Imatge original

Com a curiositat, segons el que he llegit, dir-vos que l’artista no havia vist la fotografia dels dos líders polítics besant-se sinó que va ser una amiga la que li va mostrar la imatge i el va animar a pintar-la. 

En classe sempre comento que, a simple vista, sembla que hem evolucionat molt respecte a èpoques passades. Que som molt respectuosos amb aquelles persones que viuen la vida de manera diferent a nosaltres però,  la veritat és que la societat s’alimenta de molts estereotips que a base de repetir-se en els mitjans de comunicació, la publicitat i les xarxes socials s’estableixen com a “correctes” i es converteixen en la “norma”.  És per això que no podem deixar de tenir dies “de” en el calendari per tal de poder reivindicar uns drets que de vegades no són tant fàcils de tenir.

L’educació és la clau per a que el món canvie a millor. Aquest moment en el que estem tancats en les nostres casa, és una gran oportunitat per dedicar-li el temps al “saber”. Ja arribarà el moment en el que podrem sortir però mentre, podem aprofitar aquest moment per a aprendre coses noves que ens traguen la nostra millor versió. D’aquesta manera, el dia que sortirem al carrer, podrem aportar moltes coses a una societat que necessita millorar i valorar més les coses realment importants de la vida.

I amb una obra més coneguda de Banksy m’acomiado de vosaltres fins a la pròxima entrada. 

Espero que el bes us haja arribat!