Ja fa 6 anys de la teua
partida i encara no em faig a la idea. Fa setmanes que et tinc més present
encara que, sempre t’he recordat. Suposo que la ment està preparant-se per a
eixe 14 de desembre que està a punt d’arribar i en el que m’enterava, a través
d’un missatge escrit, que ja no estaves entre nosaltres.
Recordo, després de
jubilar-te, seguir en contacte a través del whatsapp. Jo t’enviava fotos dels
nins, vídeos amb les meues perruques i tu m’enviaves fotos de les teues
receptes perquè eres una gran cuinera.
Enyoro les teues
converses sobre la Història, l’Art, els teus viatges, la vida, la criança dels
teus fills que després jo posava en pràctica amb els meus...
Recordo com Jaume i tu
em vàreu ajudar en un moment complicat de la meua vida professional…Recordo
tantes coses… Recordo eixa conversa desitjant-nos bon dia amb una imatge de
l’alba. Tu, des de Menorca i jo, des de Mallorca.
Em quedo amb l’últim
berenar el dia del meu aniversari amb tu i na Mercè. Amb les nostres rialles.
Jo explicant-te que era el meu últim curs en Palma i que m’agradaria que
estigueres present en l’últim claustre… Em quedo amb les últimes aferrades que
ens van donar abans d’acomiadar-nos encara que ninguna de les dues sabíem que
seria la última vegada.
I ara, amb el pas dels
anys, me n’adono que et veig en cada cel quan m’aixeco, en les seues
tonalitats, en la forma dels núvols i somric de manera instintiva. Ara ja sé que sempre m’acompanyes però, d’una
altra manera.
