Ja està tot preparat per a que comence l’espectacle. Com cada any, des de fa nou, durant aquest cap de setmana els carrers de Castelló s’ompliran de creativitat, il·lusió i emocions. El MUT ens espera.
Us deixo l’enllaç de la programació: https://festivalmut.com/programacion
Ens veiem en el MUT!
A poques hores d’acabar aquest diari d’estiu que finalitzarà demà 22 de setembre, em passo per aquí per parlar dels canvis, de vegades, inesperats que sofrim amb l’estrena d’una nova estació de l’any i, com no, en la vida.
Els anys m’han ensenyat i continuen ensenyant-me que la clau per a saber-los dur és, d’una banda, l’acceptació i, d’una altra, l’adaptació. De vegades, qualsevol canvi meteorològic, suposa un “drama” en les nostres vides. Que unes gotes de puja que banyen els carrers, siguen capaces de trastocar-nos tant em sembla curiós i alhora estrany.
És cert que la pluja
incomoda perquè els carrers es banyen i necessitem d’un calçat més adequat per
tal de transitar-los però, crec que ens agarrem les coses massa a pit, com si
la vida ens anés amb canvis que són impossibles de controlar. Tal vegada, les
presses amb les que anem d’un lloc a un altre tinguen part de culpa de com ens
prenem les coses. Tal vegada, la culpa sigue d’eixos horaris tan difícils de
complir per la quantitat de coses que hem de fer en una vesprada...però, a la
fi, ens desconcertem per unes gotes d’aigua. I és en eixe moment, si som
conscients del que estem sentint, on hem de “parar” i mirar d’acceptar el que
està passant per tal de poder gaudir d’eixes gotes que cauen lentament sobre els
vidres del cotxe o de la finestra si estem en casa.
Perquè com diu la dita:
“Després de la pluja, ve el bon temps”. Així que anem a aprofitar aquest
dia plujós per a reinventar-nos i fer alguna cosa que fa temps que tenim
oblidada.
En el meu cas, veient com cau la pluja, em quedo amb el capvespre que vaig captar fa dues setmanes en Vinaròs i que em té enamorada...
Ens veiem en la pròxima entrada!
Parlar d’Alboraia és
parlar d’AMISTAT en majúscules. Des de menuda, he sentit parlar del tio Pepe i
de com la guerra el va portar per les nostres terres. La tia Agustina sempre em
contava la història i em deia que, quan la guerra es va acabar, van rebre un
gran sac de pataques en agraïment als dies que el tio Pepe va viure en la seua
casa.
Aquest estiu vaig
passar a veure a Ma Carmen (la filla del tio Pepe) i a Isidro i, per un moment,
vaig tornar a la meua adolescència i a la setmana que vaig passar durant l’estiu
en Alboraia quan tenia 13 d’anys. I cóm vaig aprendre a anar en bicicleta en
tant pocs dies quan havia estat incapaç de fer-ho fins al moment. I de l’orxata
amb fartons que em prenia abans d’anar a la platja. I de les vesprades de calor
veient en bucle la pel·lícula “Sonrisas y lágrimas”
amb Miriam i Almudena. I de la imatge del tio Pepe amb un meló al braç que
havia agarrat de l’horta en la porta dient-nos: “Ja esteu tornant a mirar
això?”, jajajaja...
Com podeu veure en la foto, hi ha coses que segueixen igual i, com la llet merengada que fa Ma Carmen, no n’hi ha!
En classe, sempre comento la possibilitat que teniu d’enregistrar records a través dels vostres dispositius mòbils que us permetran en el futur, que les coses no queden en l’oblit. Si en la meua època haguera tingut un mòbil amb totes les aplicacions com els que tenim ara, haguera gravat les conversacions mantingudes amb la gent gran que m’envoltava per tal de poder-les recordar al detall: els consells de la meua iaia Rosario i del tio Manolo, la vivència de la guerra del meu iaio Pepe, les històries de família de la tia Agustina...Perquè quan la gent “se’n va”, et queden les fotografies que et recorden alguns moments viscuts amb elles però, a no ser que tingues vídeos gravats que no és el meu cas, ens falten les seues converses. De ma iaia, per exemple, me’n recordo de la seua olor i perfectament del tacte de la seua cara però, no tinc en la memòria la seua veu, cosa que ara trobo a faltar moltes vegades...
 |
isabelcogollosferrer©2024 |
