Mai em compraria un abric de pell de visó ni una bossa de pell de serp ni
unes sabates de cocodril… i tot gràcies a una visita que vaig fer quan era
menuda al metge.
No recordo l’edat que tindria però us puc assegurar que no hi havia mòbils
i els xiquets ens entreteníem mirant aquells cartells que penjaven de les
parets i llegint els texts que en ells apareixien. Era un temps en que es
fomentava l’observació i la curiositat i “avorrir-se” era bo per a desenvolupar
la imaginació i la creativitat. Avui en dia aquests moments han desaparegut i
en les sales d’espera podem observar com pares i fills, cadascun d’ells
connectats al un dispositiu mòbil, viuen una realitat paral·lela i on la
interacció entre ells és pràcticament nul·la i el simple fet d’observar allò
que ens envolta és cosa del passat.
 |
Sala de espera d'urgències
pediàtriques (Foto Freepik)
|
Mai oblidaré els ullets d’una cria que feia una pregunta en veu alta a tot aquell
que llegia el cartell...
 |
| Imatge via Google |
Amb una sola pregunta es deduïa que aquella cria, que semblava un dels meus
“peluixos”, s’havia quedat sense mare... Una mort no produïda per una malaltia
sinó pel fet que algú va comprar un abric fet amb la seua pell. La seua mirada
em va impactar tant... que mai m’he sentit atreta per complements en els quals
s’empra la pell de l’animal.
 |
| Imatge de Fotolia |
Durant aquest pandèmia, els discursos publicitaris han sigut diversos en
quan a la manera de conscienciar sobre el perill de contagi. Com ja comentava
en l’entrada anterior, el govern ha fet ús de les bones paraules per tal que aquella gent que té comportaments egoistes
i incívics entre en raó. Malgrat la bona intenció els brots van augmentant i la
gent segueix contagiant-se al no respectar el distanciament social, la higiene
de les mans i l’ús de la mascareta entre d’altres...
 |
FONT: Conselleries de Sanitat i Afers Socials de les CC.AA. i ajuntaments
de los municipis afectats, Centros territorials de RTVE
|
El Govern de Canàries va realitzar una campanya publicitària en el mes de
juliol per conscienciar una vegada més
de la importància de continuar amb tota la sèrie de mesures preventives ja que
el virus segueix estant entre nosaltres. Amb el títol “El último
regalo”, se’ns presenta un espot
en el qual se’ns mostra la celebració de l’aniversari d’un pare de família que
fa referència a un dels brots que es va produir en l’arxipèlag després de la desescalada
a conseqüència d’una celebració familiar que va acabar amb 11 persones
contagiades.
En les primeres imatges se’ns mostra com arriben alguns dels familiars (que
no conviuen en el nucli familiar) i com un adult li ofereix al seu nebot provar
una beguda (del mateix got que ell ha begut tan sols uns segons abans). Són
situacions que descriuen com ens relaxem quan ens retrobem en la família
després de tants de mesos d’aïllament i com se’ns oblida la prevenció que ens
deixa desprotegits davant del virus.
L’anunci continua amb el moment de bufar les veles del pastís, moment
important en tot aniversari amb la posterior entrega de regals. Un dels detalls
és una camisa i tot seguit, se li entrega una caixa amb un preciós llaç groc
mentre el so d’un pip pip ens fa sospitar del que trobarà “el
abuelo” al obrir aquest
regal.
La càmera va aproximant-se a l’interior de la caixa a través d’un pla
zenital amb el qual podem observar que hi ha en el interior: un respirador. Si
no hagués aparegut el coronavirus, l’espectador no relacionaria tant ràpidament
l’objecte que se’ns mostra amb aquesta malaltia però són molts de mesos veient
imatges en la televisió de persones ingressades pel Covid-19 que acaben en les
UCIS amb la necessitat de respiració artificial.
La imatge final ens mostra al personatge principal de l’espot en un llit
d’hospital entubat. És un anunci que pretén fer-nos reflexionar però, encara
que la imatge ens pugue resultar impactant, no reprodueix al 100% la realitat
d’aquest virus.
Tots tenim creada una imatge dels malalts entubats i col·locats
horitzontalment cap a munt en un llit quan en realitat molts d’ells estan
col·locats cap a baix per tal que puguen respirar millor. I el que no sembla
que no sap molta gent és que per tal de col·locar-los aquesta respiració
artificial, se’ls practica un coma induït per tal de poder posar el tub en la tràquea.
 |
| Imatge superior: Maria Rivas. Imatge inferior: @almagoch |
Veient aquestes imatges podria ser algun familiar, un amic o nosaltres
mateixos. Val la pena assumir el risc?
Espero que aquestes imatges puguen quedar impreses en moltes retines i que
aquells que no veuen perill en el seu comportament, s’ho pensen un poc més
perquè tots podem contagiar-nos.
Recordeu que aquest virus és cosa de
TOTS i de TOTES.
