Si ja ho sé. Nadal ja ha passat i ja no és moment per a fer cartes als
Reis però, és que durant aquestes festes vaig haver d’informar-me sobre un món
que m’era totalment desconegut fins que Andreu i Bernat van aparèixer en la
meua vida: el món dels jogueeeeeeets.
Feia temps que no escrivia una carta als Reis demanant joguines, així
que vaig decidir fer una volta per diferents botigues infantils per tal de
veure quins joguets podrien ser els més apropiats i evitar que els Reis
s’equivoquessen amb l’elecció....
Quina va ser la meua sorpresa quan vaig veure tot un univers de color
rosa (que conste que el color m’agrada) que es debatia entre Pepa Pig i que es
mesclava amb el negre quan arribava a les Monster High.
|
Imatge via Google |
A Peppa Pig la vaig conèixer fa uns anys quan vaig viatjar a Londres i
vaig visitar el Cartoon Museum (http://www.cartoonmuseum.org/). En aquell
moment, Peppa encara no havia arribat a Espanya i a mi, personalment ja em va
agradar tant, que inclús vaig veure alguns dels capítols que el museu emitia en
directe en l’exposició. A les Monster High les he conegut més recentment i,
encara que he de reconèixer que m’agraden els llibres de terror de Stephen
King, m’he disfressat de Miércoles de la Família Adams i fins i tot de la
xiqueta de l’Exorcista, he de reconèixer que aquestes nines no em van agradar
gens...(perdoneu si en teniu alguna en casa).
|
Imatge via Google |
No havia vist mai un cos tant retocat des de la Barbie. Només els fa
falta el botox!
|
Imatge via Google |
A veure...Algú s’ha parat a pensar que les pepes són joguets, que van
destinats als infants i que haurien de tenir com a objectiu ser educatius? Tal
vegada, sigue la maternitat que m’ha afectat les neurones però, personalment,
crec que són nines massa artificials i que ajuden a crear estereotips irreals que
moltes xiquetes, innocentment, intenten seguir.
Si analitzem detingudament la caracterització d’aquestes joves vampiresques,
podrem observar que totes elles porten els cabells llargs i les seues melenes exuberants
tenen una tonalitat bicolor i, si no, alguns tocs esporàdics de color. I dic jo,
és que les xiques no poden portar els cabells curts i d’un sol color? En la
varietat està el gust no?
|
Imatge via Google |
Si a més del colorit de les seues melenes, afegim el maquillatge
exagerat del seus rostres, el resultat no és una xica de 15 anys com podeu
observar perfectament en la imatge. I que els creadors d’aquestes adolescents
animades no em diguen que el maquillatge és per recrear que són vampirs, que jo
he vist moltes pel·lícules del tema i en la majoria es caracteritzen per la
blancor de les cares i no per portar rímmel i coloret.
En quan a la vestimenta podem deduir que els texans, tant propis de l’edat
de les protagonistes i peça indispensable per anar al institut, han passat a la
història. Les faldes són indispensables per tal de mostrar al món els cossos estilitzats
i perfilats a base d’ordinador. I no totes les faldes serveixen: han de tenir
l’amplària necessària per tapar el mínim. I jo em pregunto: cóm faran
l’Educació Física en aquest institut?
|
Imatge via Google |
La única que porta pantalons és Ghoulia Yelps, que també porta ulleres. Què curiós... Serà
“l’empollona” del grup? Quina manera més simple de classificar la gent.
|
Imatge via Google |
I que em dieu del calçat que porten? És ideal per anar al institut. Unes
plataformes d’infart amb uns tacons que emulen a les top models. Crec que abans
de tornar al institut, aprofitaré les rebaixes per comprar-me unes sabates amb
un bon tacó i així poder-me passejar tranquil·lament pels passadissos de 1r i
2n d’ESO. Cóm he pogut viure fins al moment sense provar-ho?
|
Imatge via Google |
En resum, qui copiaria l’estil de les protagonistes i se’l posaria per
anar a classe? Moltes vegades, quan els dissenyadors presenten les seues
col·leccions en la passarel·la, mostren dissenys que són difícilment portables
en la vida real però que la gent reconeix que ningú els portaria en el seu dia
a dia, que tenen com a únic objectiu aclaparar la mirada de possibles clients.
En canvi, les xiquetes que són fans d’aquesta sèrie sí que veuen amb
normalitat un grup de teenagers que estan primes com un fideu, que tenen cossos
excessivament retocats i que van pintades com una porta.
|
Imatge via Google |
Es critica que la publicitat crea models de dona irreals però, i els
programes infantils? Les dones abans de ser madures, passen per ser xiquetes i
adolescents. Tal vegada, senyors comerciants i creadors de tot aquest món
infantil, ens hauríem de plantejar elaborar sèries i programes més acordes a
l’edat dels telespectadors i evitar caure en aquests estereotips absurds que no
ajuden a avançar a la dona dins de la societat.
P.D: La setmana que ve torno al institut! Espero que em fésseu una
visiteta al despatx.
Molts besos i gràcies per llegir el bloc.
Isabel.