Dates...

Ja fa 6 anys de la teua partida i encara no em faig a la idea. Fa setmanes que et tinc més present encara que, sempre t’he recordat. Suposo que la ment està preparant-se per a eixe 14 de desembre que està a punt d’arribar i en el que m’enterava, a través d’un missatge escrit, que ja no estaves entre nosaltres.

Recordo, després de jubilar-te, seguir en contacte a través del whatsapp. Jo t’enviava fotos dels nins, vídeos amb les meues perruques i tu m’enviaves fotos de les teues receptes perquè eres una gran cuinera.

Enyoro les teues converses sobre la Història, l’Art, els teus viatges, la vida, la criança dels teus fills que després jo posava en pràctica amb els meus...

Recordo com Jaume i tu em vàreu ajudar en un moment complicat de la meua vida professional…Recordo tantes coses… Recordo eixa conversa desitjant-nos bon dia amb una imatge de l’alba. Tu, des de Menorca i jo, des de Mallorca.

Em quedo amb l’últim berenar el dia del meu aniversari amb tu i na Mercè. Amb les nostres rialles. Jo explicant-te que era el meu últim curs en Palma i que m’agradaria que estigueres present en l’últim claustre… Em quedo amb les últimes aferrades que ens van donar abans d’acomiadar-nos encara que ninguna de les dues sabíem que seria la última vegada.

I ara, amb el pas dels anys, me n’adono que et veig en cada cel quan m’aixeco, en les seues tonalitats, en la forma dels núvols i somric de manera instintiva. Ara ja sé que sempre m’acompanyes però, d’una altra manera.

Quan li vida, ens dona una altra "oportunitat"...

Estan sent dies molt complicats per a moltes famílies que ho han perdut tot.

Persones que, d’un dia a un altre, han perdut els negocis que eren la font dels seus ingressos i el projecte de vida en el qual havien depositat la seua il·lusió.

Persones que, d’un dia a un altre, han perdut les seues cases en les que cada nit trobaven la seguretat i la pau després d’un dia de treball.

Persones que, d’un dia a un altre, han perdut tots els records d’una vida plena de moments emotius que ara tan sols podran evocar-los a través d’imatges mentals que els produiran més tristor i els recordaran tot el que ja no tenen perquè l’aigua s’ho ha emportat.

Persones que, d’un dia a un altre, han perdut família, amistats i animals de companyia del quals no s’han pogut acomiadar i que, a partir d’ara, hauran d’assumir que ja no estan.

Persones que tenien plans per a futur i que ara tan sols poden gestionar el seu dia a dia intentant sobreviure a una catàstrofe que els ha llevat de manera totalment injusta la seua quotidianitat.

Davant una desgràcia d’aquesta magnitud, les persones necessitem treure totes aquelles emocions que estem experimentant. Són dies de dolor, de tristor, de solitud, de ràbia, de pensar que podríem haver sigut nosaltres, de pensar que la vida ens passa en un sospir... i d’això en sap molt una il·lustradora valenciana que fet palès tots aquests sentiments amb una sèrie d’il·lustracions amb les quals manifestar i expressar tot allò que la Dana ha provocat.

Madebycarol, és una artista que publica, quasi de manera diària, imatges en el seu Instagram que van més enllà de la bellesa de les formes i aprofundeix en temes actuals i dels quals és necessari parlar.

Aquestes setmanes, en el seu Instagram, podem veure unes imatges que s’han tintat del color del fang i que en recorden, una vegada més, que hem de treballar de manera conjunta per tal de seguir endavant.

La setmana que ve realitzarem una activitat pràctica on reflexionarem sobre la necessitat de crear davant una situació tant destructiva per tal que l’esperança sigue el motor per a poder continuar.

Ens veiem en la pròxima entrada!

Ressaca emocional

Avui ja fa una setmana que el MUT es va acomiadar fins a l’any que ve i encara em queda el sabor de totes les experiències viscudes a través dels protagonistes, de les seues històries (personals o no) que per uns moments em van apartar de la quotidianitat del dia a dia i em van traslladar a un altre món. Un món, que per moments, estava ple de rialles, il·lusió i infantesa i, en altres, plens de penombra, melangia, pena i tristor. Però és que la vida, com els dic als meus fills, és una com una “noria”: n’hi ha moments que estàs dalt de tot i d’altres que estàs baix i, inclús, en un mateix dia, pots trobar-te dalt i baix en nombroses ocasions i ho hem d’acceptar...perquè així és la vida, només em tenim una i hem de gaudir-la!

isabelcogollosferrer©2024

Ens veiem en la pròxima entrada!

MUT

Ja està tot preparat per a que comence l’espectacle. Com cada any, des de fa nou, durant aquest cap de setmana els carrers de Castelló s’ompliran de creativitat, il·lusió i emocions. El MUT ens espera.

Us deixo l’enllaç de la programació: https://festivalmut.com/programacion

Ens veiem en el MUT!

Diari d'estiu: CANVIS

A poques hores d’acabar aquest diari d’estiu que finalitzarà demà 22 de setembre, em passo per aquí per parlar dels canvis, de vegades, inesperats que sofrim amb l’estrena d’una nova estació de l’any i, com no, en la vida. 

Els anys m’han ensenyat i continuen ensenyant-me que la clau per a saber-los dur és, d’una banda, l’acceptació i, d’una altra, l’adaptació. De vegades, qualsevol canvi meteorològic, suposa un “drama” en les nostres vides. Que unes gotes de puja que banyen els carrers, siguen capaces de trastocar-nos tant em sembla curiós i alhora estrany.

 

És cert que la pluja incomoda perquè els carrers es banyen i necessitem d’un calçat més adequat per tal de transitar-los però, crec que ens agarrem les coses massa a pit, com si la vida ens anés amb canvis que són impossibles de controlar. Tal vegada, les presses amb les que anem d’un lloc a un altre tinguen part de culpa de com ens prenem les coses. Tal vegada, la culpa sigue d’eixos horaris tan difícils de complir per la quantitat de coses que hem de fer en una vesprada...però, a la fi, ens desconcertem per unes gotes d’aigua. I és en eixe moment, si som conscients del que estem sentint, on hem de “parar” i mirar d’acceptar el que està passant per tal de poder gaudir d’eixes gotes que cauen lentament sobre els vidres del cotxe o de la finestra si estem en casa.

Perquè com diu la dita: “Després de la pluja, ve el bon temps”. Així que anem a aprofitar aquest dia plujós per a reinventar-nos i fer alguna cosa que fa temps que tenim oblidada.

En el meu cas, veient com cau la pluja, em quedo amb el capvespre que vaig captar fa dues setmanes en Vinaròs i que em té enamorada...

Ens veiem en la pròxima entrada!

Diari d'estiu: ALBORAIA

Parlar d’Alboraia és parlar d’AMISTAT en majúscules. Des de menuda, he sentit parlar del tio Pepe i de com la guerra el va portar per les nostres terres. La tia Agustina sempre em contava la història i em deia que, quan la guerra es va acabar, van rebre un gran sac de pataques en agraïment als dies que el tio Pepe va viure en la seua casa.

Aquest estiu vaig passar a veure a Ma Carmen (la filla del tio Pepe) i a Isidro i, per un moment, vaig tornar a la meua adolescència i a la setmana que vaig passar durant l’estiu en Alboraia quan tenia 13 d’anys. I cóm vaig aprendre a anar en bicicleta en tant pocs dies quan havia estat incapaç de fer-ho fins al moment. I de l’orxata amb fartons que em prenia abans d’anar a la platja. I de les vesprades de calor veient en bucle la pel·lícula “Sonrisas y lágrimas” amb Miriam i Almudena. I de la imatge del tio Pepe amb un meló al braç que havia agarrat de l’horta en la porta dient-nos: “Ja esteu tornant a mirar això?”, jajajaja...

Com podeu veure en la foto, hi ha coses que segueixen igual i, com la llet merengada que fa Ma Carmen, no n’hi ha! 

En classe, sempre comento la possibilitat que teniu d’enregistrar records a través dels vostres dispositius mòbils que us permetran en el futur, que les coses no queden en l’oblit. Si en la meua època haguera tingut un mòbil amb totes les aplicacions com els que tenim ara, haguera gravat les conversacions mantingudes amb la gent gran que m’envoltava per tal de poder-les recordar al detall: els consells de la meua iaia Rosario i del tio Manolo, la vivència de la guerra del meu iaio Pepe, les històries de família de la tia Agustina...Perquè quan la gent “se’n va”, et queden les fotografies que et recorden alguns moments viscuts amb elles però, a no ser que tingues vídeos gravats que no és el meu cas, ens falten les seues converses. De ma iaia, per exemple, me’n recordo de la seua olor i perfectament del tacte de la seua cara però, no tinc en la memòria la seua veu, cosa que ara trobo a faltar moltes vegades...

isabelcogollosferrer©2024

 Ens veiem en la pròxima entrada!

Diari d'estiu: SOPARS

Una de les coses que més m’agrada de l’estiu és que sembla que el temps s’alenteix. El fet de no tenir tantes obligacions fa que el temps passe d’una altra manera. M’agraden els sopars amb conversa, els sopars que s’allarguen mirant una sèrie i, sobretot, m’agrada sopar amb els meus fills.

Nosaltres aquest estiu ens hem “enganxat” a una sèrie que mirava quan estava embarassada: “Los misterios de Laura”, una policia mare de bessons que amb la seua intuïció i professionalitat sempre resol els casos per més complicats que semblen.

Ja fa anys vaig publicar una entrada parlant d’aquesta sèrie. Us deixo l’enllaç per si us apeteix llegir-la: https://plastidekor.blogspot.com/2014/02/los-misterios-de-laura.html

Imatge via Google

Ens veiem en la pròxima entrada!